Distingir bellesa d'hipocresia, Nadal.

S’ha de saber veure-ho en la brillantor dels ulls dels infants al fer cagar el tió. S’ha de veure en la il·lusió i els somriures que desprenen alhora de veure passar els Reis Mags a la cavalcada.

S’ha de veure en aquella gent que no només va a l’església el dia de la Missa del gall (o del pollet) amb el vestidet, l’abric de pells i els talonets per quedar bé i fardar, sinó en aquella persistent que hi va durant tot l’any (i de qualsevol altra manera).

S’ha de veure en aquella altra gent que s’emociona i fa el pessebre amb estima i cura.

En aquelles persones que preparen el dinar amb alegria i no com si fos una obligació, que esperen els familiars amb la porta ben oberta, “endavant, sou a casa vostra”.

S’ha de saber veure en els petits detalls, les postals convencionals (o no) amb segells, les nadales, els concerts nadalencs de les corals..., en les coses senzilles, en el fons i en el missatge que transmeten.

S’ha de saber descobrir la seva bellesa, que costa molt (ho reconec) dins aquesta societat hipòcrita, incompetent, estúpidament quotidiana i amargada, és difícil i complicat trobar-la.

Obre el cor, la ment, el somriure, els ulls i observa amb atenció el que t’envolta, classifica, analitza i extreu-ne allò de profit que realment fan d’aquests dies uns veritables dies de Nadal. Uns dies d’amor, pau i germanor que cal gaudir com mai, com si passessin només un cop a l’any.

Bon Nadal.

Carta a un amic

LAURA

No puc dir-te qui ets ni qui hauries de ser, només puc estimar-te com ets i ser el teu amic.
No puc donar-te solucions per tots els problemes de la vida, ni tinc respostes pels teus dubtes o pors, però puc escoltar-te i buscar-les amb tu.No puc canviar el teu passat ni el teu futur, però quan em necessitis, seré allà.

PAU

No puc evitar que t’entrebanquis, només puc oferir-te la meva mà perquè et subjectis i no caiguis.
Les teves alegries, els teus triomfs i els teus èxits no són meus, però disfruto sincerament quan et veig feliç.
No jutjo les decisions que prens en la vida, em limito a donar-te suport, a estimular-te i a ajudar-te si m'ho demanes.
No puc evitar els teus patiments quan alguna pensa et parteix el cor, però puc plorar amb tu i recollir els bocins per armar-los de nou.
No puc impedir que t’allunyis de mi, però sí puc demanar-te el millor i esperar que tornis.
En aquests dies he pensat en tu... en aquests dies m'he posat a recordar moments que hem viscut junts: sóc una persona feliç.
Sento pau i alegria quan us veig i quan parlem. En aquests dies he pensat en els meus amics i entre ells has aparegut tu.
No estaves a dalt, ni a baix, ni al mig.
No eres el número 1, ni l’últim.
El que sé es que destacaves per alguna qualitat que transmeties i amb la uqal des de fa temps s’ennobleix la meva vida.
I tampoc tinc la pretensió de ser el primer, el segon o el tercer en la teva llista, n'hi ha prou amb que hem vulguis com amic, perquè tu has donat valor a la meva vida.
Amb molt d'amor.


[No és meu però no deixa de ser preciós i sincer]

Podré tornar enrere

Estenc la samarreta perquè es ventili una mica. Amb molt de compte i tacte, cuidadosament. La meva samarreta preferida. Aquella samarreta tant important i que ha viscut tantes nits i de tants tipus.

Penso...no sé en què penso, i ja sé que sonarà impossible però no penso en res en concret. Ni tan sols en ell. Miro el rellotge. Són les 04:37h. Acabo d’arribar. Quina festassa. I quina companyia!

És estiu, fa pocs dies que hem donat la benvinguda a l’agost i tinc calor, fa molta calor per ser de nit, massa.

Pel cel obert sento com un home alça la veu a la seva parella, aquest mateix és insultat posteriorment per ella, i llavors se sent una trencadissa, un plat, un got, un tassa...vés a saber. Són els de sempre, els de cada nit, aquell parella, barallant-se i discutint-se. S’aguanten mútuament. Es torturen mútuament. No s’estimen. No sé per què segueixen junts, potser per costum. Els crits es difonen i s’allunyen en la foscor i el silenci de la nit.

Entro cap dins i vaig al lavabo a treure’m el poquíssim maquillatge que em queda. Sort que me n’he posat poc.

Em trec els sostenidors i els pantalons, em poso la camisola de colors que em vaig comprar fa temps al “mercadillo” amb ell. Ell que ja no hi és. Ell que s’ha esfumat. Ell que va ser un capítol de la meva vida, enfi, no m’embolicaré ara amb aquest tema. Programo l’alarma per demà. A les 9:30h. No m’agrada llevar-me tard, encara que vagi a dormir tard, sento com si perdés el dia i m’agrada veure’l néixer, és un regal.

M’estiro. Tanco els ulls i amb Sopa de Cabra a les orelles, exactament amb “Podré tornar enrere”, m’adormo...sense pensar en res.

Escrit l'estiu del 2009

M*

La vita è bella... principessa



Guido e Giosuè

Guido: Eeeh dimenticavo di dirle che...

Dora: Dica.

Guido: Che ho una voglia di fare l'amore con lei che non si può immaginare ma questo non lo dirò mai a nessuno... soprattutto a lei – mi dovrebbero torturare per farmelo dire...

Dora: Dire cosa?

Guido: Che ho voglia di fare l'amore con lei... ma non una volta sola, tante volte, ma a lei non lo dirò mai solo se diventassi scemo direi, direi che farei all'amore anche ora qui davanti casa per tutta la vita...

Dora e Giosuè

Veure video que correspon a aquesta escena de la pel·lícula




Tutta la famiglia














*Guido Orefice, sei il mio amore particolare

Barça indescriptible, t'estimo

Esplèndid.

Primer gol, Xavi.

És molt difícil escollir adjectius després de l’espectacle que el millor equip del món, i sense cap mena de dubte, ens va oferir ahir a la nit.

Emocionant.

La pilota anava amunt i avall entre els peus dels jugadors del Barça, tornant bojos als prepotents del Madrid, fent rondos sense parar, mantenint l’expectació i l’estil a cada segon.

El dia següent del partit, amb la corresponent ressaca de gols i bon joc, cal dir que una servidora se sent orgullosíssima del seu equip, d’en Pep, de ser culé i de ser catalana.

I és que els gols anaven arribant, un darrere l’altre, amb el 2-0 molts de nosaltres ja vam augurar una nit per la posteritat, però qui s’esperava un històric 5-0?!

Encara no m’ho crec, encara no ho he paït, encara se’m posa la pell de gallina, encara em cauen llàgrimes, encara m’emociono i no me’n avergonyeixo pas.

Sóc totalment conscient que estic vivint una època d’esplendor barcelonista, una època d’un Barça inèdit que està escrivint una història inimaginable. Moments inoblidables d’un Barça mai visto, com diuen els italians; d’un Barça, aquest sí, de somni.

Pedro, Pedrito, Pedro, celebrant l'encaix del segon gol

Un Barça d’”orgasme permanent”, com narrava ahir el gran mestre Puyal.

Un Barça que ha convertit el dia 29 de novembre del 2010 en un dia per recordar. Per recordar la lliçó de professionalitat, en tots els sentits, a un Reial Madrid humiliat, defraudat, rendit, perdut, ignorant i impotent. Una lliçó de respecte, de fer les coses ben fetes i de saber estar davant les innecessàries provocacions de personatges indesitjables.

Per fi, un cop més, l’equip de la meva terra, de la meva estimada Catalunya, ha demostrat als de Madrid que som més que un club, que no ens malgastem els diners comprant jugadors i entrenadors, sinó que els forgem des de dintre, des de la casa, som molt més que això. Som un sentiment, una passió, uns colors, una bandera, un cant, una gent, una germanor, una família...som tantes coses que vosaltres no sou...i que mai sereu.

La maneta de Piqué, 5 golets

Del Barça s’hi neix, la nostra sang és blaugrana i el nostre cor català. Per tots aquells que tan si perd, com si empata, com si guanya, com si decau, sempre tindrem serem amb ell.

Mai em cansaré de repetir-ho: Barça t’estimo massa, gràcies per fer-me tan i tan feliç, moltíssimes gràcies, us mereixeu això i més.

ARA, el diari català del futur

Toni Soler: “Volem que el diari Ara sigui original, independent, rigorós, de qualitat i que arribi a tothom”

El nou diari es proposa el repte d’explicar el món des de Catalunya

A les 20:00h d’aquest vespre s’ha dut a terme la presentació del novell diari Ara a l’Auditori del Casal Pere Quart de Sabadell. L’acte ha comptat amb la presència de Toni Soler i Toni Padilla, cap de la secció d’esports.

El nou projecte que duu entre mans en Carles Capdevila, director del diari, juntament amb periodistes de més renom com Antoni Basas, Toni Soler, Xavier Bosch i Albert Om, sortirà a la llum el pròxim diumenge 28 de novembre coincidint amb el dia de les eleccions i amb la vigília del gran clàssic.

Durant la compareixença d’aquest vespre, els periodistes partícips d’aquest rotatiu han incidit en el fet que “la gent viu en una insatisfacció general i tenen ganes d’ambició” i per aquests motius “demanen un nou mitjà escrit que lideri la premsa en català”, “un diari que no estigui al servei dels lobbies”.

Durant la seva intervenció, Toni Padilla, ha remarcat que un dels principals objectius és arribar al màxim públic possible, tan als més joves com als més grans. És per això que el nou diari està vinculat a les noves tecnologies i compta amb servei a Ipad, missatgeria de notícies al mòbil, una pàgina web i connexió a les xarxes socials.

El director d’esports ha remarcat també que és el primer diari que sorgeix durant el segle XXI i que com a tal, tindrà molta qualitat fotogràfica i d’informació, i serà diferent ja que “trencarà amb les seccions de tota la vida”.

Estarà estructurat per ordre alfabètic: la a correspondrà a ara, com el títol del diari, i la b a bàsic, aquestes dues seccions seran les més importants amb les quals el lector estarà informat de tot allò més important. 

Amb la c hi haurà les cròniques i la d els debats. La lletra e correspondrà a esports i la t a “tu”, aquest espai tractarà temes dirigits al lector de forma més directa.

El diari inclou articulistes de renom com Ferran Requejo, Salvador Cardús i Jaume Cabré, entre molts d’altres. Tanmateix, aquest  ha signat un conveni amb el The New York Times i comptarà amb la col·laboració d’articulistes com Umberto Eco i Mihail Gorvatxov.

Harry Potter, una adolescència paral·lela



Els tres petits mags a la primera pel·lícula;
Harry Potter i la pedra filosofal.

Ahir divendres 19 de novembre, per molts joves (o potser no tan joves) va ser un dia ben especial. Un dia que molts de ben segur tenien i teníem senyalat amb vermell a l’agenda.

El gran dia, l’esperat. El de l’estrena. El final d’una generació, d’una història, d’un sentiment, …el final d’en Harry o potser el d’en Voldemort? Això només ho sabem els que hem llegit el llibre.

Els que hem viscut, hem crescut i hem après amb el nen mag, amb els seus companys, amb els seus professors, amb les seves normes. Eren nens com tu, eren joves com tu, eren adolescents com tu. Somiaves amb ells, volies ser com ells, i hi comparties gustos, secrets, patiments, sensacions, pors, plors i llàgrimes, alegries, sorpreses, misteris, màgia, somriures i aventures. Erets un altre alumne de Hogwarts. Et senties com un mag més i provaves de fer conjurs, de fer volar objectes, de ser invisible...



Molts pensaran que som una colla de frikies, com se sol dir ara, però pobrets meus, no saben el que es diuen...pobrets ignorants, no són capaços d’entendre aquesta altra família de la qual formaves i formes part...



Lord Voldemort, el cruel
enemic



I és que no es tracta tan sols d’una saga de fantasia per a criatures, no! També l’han llegida adults. Es tracta d’una vida paral·lela, d’una adolescència paral·lela que t’ha acompanyat sempre.

Primer el llibre, després la pel·lícula. Quan t’acabaves el llibre et senties buit, com si s’hagués acabat tot, com si haguessin quedat enrere uns altres dies de la teva vida. Era i és una sensació estranya. Quan llegies l’ultima pàgina del llibre i el tancaves et senties sol, entristit, com si uns amics t’haguessin abandonat durant una temporada fins la pròxima entrega. Però llavors pensaves que encara quedava veure la pel·lícula, “quina sort, no m’han deixat del tot”. I posaves a prova als actors que encarnaven els personatges que tu havies imaginat, al director que construïa les escenes, i a tota la resta que col·laboraven en la pel·lícula; i quina casualitat: sempre et convencien, sempre t’agradava com ho feien, sempre ho feien bé.




Albus Dumbledore, director de
l'escola de bruixeria Hogwarts, un dels
personatges més estimats.



I després de la pel·lícula...un altre cop el llibre, un altre cop el llibre fins que van arribar les Relíquies de la mort, el final dels finals. Feia pena, no volies llegir-te’l, no volies que s’acabés aquell món al qual pertanyies.

Recordo que tots els llibres de la saga feien i fan la mateixa olor, olor antiga, olor d’escola de bruixeria, una olor particular que per molt que passin els anys mai oblidaràs; l’obries amb els ulls tancats i pensaves: “Això és Harry Potter, ningú m’enganyarà”.

Recordo també com a casa, abans que sortís a la venda el següent llibre (que per cert, també ho senyalàvem a l’agenda), ens discutíem per veure qui se’l llegiria primer, era graciós, ens estimàvem i ens estimem la saga i els personatges. I al que li tocava la loteria i se’l llegia primer, havia de prometre un pacte de silenci absolut fins que els altres no se l’haguessin llegit.



Sírius Black, el seu esitmat padrí
que és assassinat a la cinquena
entrega.

O quan arribaves a l’escola, la primera i famosa pregunta que feies als amics: “Per quina pàgina vas? Què està passant?”. I ens fèiem xantatge. I debatíem sobre el que havia passat i el que creiem que passaria.

Recordo aquells moments amb nostàlgia però amb un somriure als llavis, m’alegra rememorar-los.

És cert que costa de creure que s’ha acabat un mite, que s’ha acabat de forma definitiva, és cert que et commou veure tota la tirada de DVDs, del primer fins l’últim; i tots els llibres recolzats a la prestatgeria, el més vell, Harry Potter i la pedra Filosofal amb les pàgines groguenques per culpa del pas del temps. I t’agrada, t’agrada mirar-los i estar del tot convençuda que en algun moment de la teva vida te’ls tornaràs a llegir tots, tot i que per suposat, no serà pas el mateix. Com passa el temps.

L'enorme Hagrid, com un segon pare,
un conseller per en Harry.





I per molta bogeria que sembli, aprecio, estimo i trobaré a faltar Harry Potter.

 

Es un Viaje al Desierto de Javier Nart

 “Sólo en África se puede encontrar esa   sorprendente conducta que motiva a quien no te conoce, a quien no te verá más y a quien ningún provecho sacará de ello, a recorrer bajo la lluvia una larga distancia para aportarte lo que entiende puedes necesitar.

Es esa África que penetra en tus entrañas y no puedes abandonar nunca.
El África que amas. Íntimamente unida a esa otra África que maldices.”

Viaje al desierto es podria classificar com un exemple de llibre periodístic de viatges on Javier Nart, a través de la seva veu i experiència, despulla l’Àfrica tot explicant una de less seves múltiples visites a aquest continent, aquesta però, va des de Kano fins a El Cairo. L’autor fa una descripció detallada de la seva gent, la seva forma de fer, les tradicions i la cultura, les ciutats, l’ambient, els comerços, les condicions higièniques, els perills, les condicions climàtiques, les pors, els misteris, tot el que no ens expliquen les guies de viatge i tot el que amaguen aquestes terres que per molts de nosaltres són grans desconegudes.

Per Javier Nart, l’Àfrica és com la seva segona casa a la qual sempre hi serà ben acollit i la qual estima i defensa com a tal; és per això que no omet res i denuncia tot allò que li sembla injust i inadequat, sobretot les condicions de vida en les quals han de viure els seus habitants.

Utilitzant un vocabulari àgil i interessant, i puntualitzant de tant en tant en temes de la història (guerres, successos, conquistes, matances, epidèmies...)

d’aquest continent per tal de contextualitzar, és clar i evident que, com es mostra en el fragment inicial extret del capítol 15, es tracta d’un llibre escrit amb molt d’amor, molt respecte i molta sensibilitat; un llibre que, personalment, el recomano a totes aquelles persones que sempre han sentit curiositat envers Àfrica i tot el que comporta quan es parla d’aquesta.

Per aquelles persones que saben que algun dia hi acabaran viatjant o que saben que d’alguna manera o altra hi estan predestinats. O encara que no hi sentis cap connexió, simplement per descobrir el territori i a partir d’aquí descobrir també allò que t’hi uneix. Aquella gent que sempre té ganes d’ajudar, que sempre s’ofereix voluntària en temes socials.

És un llibre per gaudir-lo, per deixar-te endur, per submergir-t’hi i viatjar a través de les paraules, les històries sorprenents i conèixer món.

HEROIS: No tinguis pressa per créixer.

Per tu Berta, perquè t’hagués encantat.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta pel·lícula va ser al programa matinal dels diumenges a Catalunya Ràdio.

Dues paraules clau van ser les que em van fer saber des del primer moment que no me la podia perdre per res del món: els anys 80 i l’estiu al poble.

Ara ja l’he vist, ara ja puc fer la crítica o valoració, digues-li com vulguis, però per sobre de tot molt positiva.

Un film exemplar ambientat als anys 80, amb aquelles cançons com Forever Young, amb aquella forma de vestir, amb tot el que els caracteritza.

No he viscut els anys 80, no he tingut aquesta oportunitat, aquesta sort (o potser desgràcia) però sempre m’han cridat l’atenció d’una manera o altra. Semblen màgics i diferents, temps de reivindicar, de renéixer, d’innovar, de canviar... Uns anys encarnats per uns actors i actrius d’allò més bons, amb unes interpretacions excel·lents, tant els petits com els més grans, tant els de més experiència com els que tot just comencen, els quals se’ls hi presenta un futur esperançador. Però tot i així, personalment m’agradaria destacar la dels novells Ferran Rull i Mireia Vilapuig.

Quan parlo d’Herois, parlo d’una combinació perfecta de dos ingredients, comèdia i drama, just al seu punt de sal.

Ni massa salat ni massa insípid. No hi ha excessos. El seu director Pau Freixas i el guionista Albert Espinosa formen un perfecte tàndem i aconsegueixen trobar el punt entremig ideal.

Es tracta d’un plat excel·lent per presentar-lo a la gran pantalla, tal i com s’ha fet amb molt d’encert; un fet que agraeixo perquè feia temps que no gaudia tant anant al cinema.

He de remarcar que no vaig mirar el rellotge en cap moment: un bon indici. Així doncs, des del primer minut, la sensació d’haver-te traslladat en un altre lloc, una altra època, em va inundar, i així fins al final, que sembla que despertis de cop. I quin final! Un final que deixo que el descobriu vosaltres mateixos, això sí, no us deixarà pas indiferents.

Però no només el final té mèrit, sinó tot el desenvolupament de la pel·lícula en si. Cada acció, cada detall i cada conversa. Et transporten als teus estius, als estius del poble i dels amics, als estius de petit adolescent, de petit descobridor, als estius del primer petó, de les bicicletes, dels errors, dels secrets, de la muntanya o de la platja. De quedar-te fins tard voltant pels carrerons fent tonteries i respirant llibertat, sense preocupar-te per l’endemà, perquè l’endemà serà un altre dia, un altre deia totalment diferent. I és que indubtablement a tothom li vindrà a la ment el seu poble, el seu poble de la infància (o no infància).

Ah, i a més a més catalana.

Se'n pot dir enyor

És com una sensació de buidor que és impossible d’omplir. Impossible. És estrany, és estrany perquè no s’hi pot fer res només que recordar. Ho trobes faltar. Trobes a faltar moltes coses durant la teva vida i això fa que et sentis buit, com si et faltés alguna cosa, alguna cosa imprescindible. No en tens prou en pensar-hi a cada moment, al contrari pensar-hi a cada moment fa més mal. És tant difícil de definir... No en tens prou amb els records, perquè quan recordes també sents el que senties en aquell moment de felicitat que tan enyores. Quan escoltes una cançó que t’ho recorda no pots evitar deixar lliscar una llàgrima traïdora, no pots evitar emocionar-te en tornar a pensar i sentir el què vas sentir en aquells instants i que ara ja ha marxat, ara ja no hi és, ara ja ha passat. I tot passa tant depressa...I t’enyores. D’un concert, de les sensacions que vas tenir aquell dia, aquella nit, amb aquella gent, amb aquella música. D’una final de la Champions, aquell impacient dia, aquella cridòria, aquell sentiment, aquell simple partit, aquella gent, aquella victòria, aquell instant. D’aquells quinze dies a l’estranger per aprendre anglès, o tot menys anglès, aquelles vivències, aquelles experiències. D'aquelles vacances, d'aquella rialla sincera. D’un amor que mai va ser correspost, d’un amor perdut, d’un amor invisible, d’un amor fugaç. D’una persona. Els pensaments que et van passar pel cap en aquells moments i que tan trobes a faltar ara. El que volies fer i no vas fer i que ara si tornessis enrere de ben segur que faries (o deixaries de fer). Però no, ara és present i allò és passat. Saps que les coses només es viuen una vegada, que són irrepetibles. Saps que les has d’aprofitar al màxim, ho saps. Saps que la gent repeteix i repeteix que no s’ha de mirar enrere perquè sinó et perdràs el que ve davant, ho saps però no pots evitar trobar a faltar coses que trobes a faltar. I ara, ara ja enyoro coses que encara no han passat i precisament per això les enyoro, perquè potser no passaran mai. I contra aquesta malaltia només hi trobo un remei: els records i els somnis.


*M,
escrit la tardor 2009

Anatomía de un instante, Javier Cercas.

Amb aquest llibre podem corroborar el que ja tots sabíem; Javier Cercas és un dels grans autors dins el món de l’escriptura espanyola, en el qual hi ocupa un bon lloc i per tan es mereix els reconeixements i els mèrits que li han estat atorgats.

I és que quan parlem del llibre Anatomía de un instante parlem del què, el qui, el quan, l’on, el com i el perquè dels fets ocorreguts durant la tarda vespre del mític 23 de febrer de l’any 1981, una de les dates més importants del segle XX en la història d’Espanya, l’intent fracassat d’un cop d’Estat encapçalat pel general Antonio Tejero contra el govern espanyol d’Adolfo Suárez.

Javier Cercas escriu aquest llibre centrant-se principalment en el paper d’escultura immòbil que va mantenir Adolfo Suárez en el moment en què els colpistes van entrar al Congrés i seguidament van disparar al sostre ja que ell va restar quiet al seu escó tot defensant amb valentia la seva posició de president del Govern, i això és en un dels pilars principals en els que es basa l’escriptor alhora de narrar els fets.

 Per altra banda també fa un estudi delicat i detallat tot dedicant-se a explicar paraula per paraula i moviment per moviment el que va tenir lloc durant els mesos d’abans i després del succés tot fent referència als principals gestors del cop i a altres conspiradors i participants. Així com també narra els segons, minuts i hores en què els diputats van ser retinguts dins del Congrés a Madrid mentre paral·lelament es donaven diversos alçaments a la resta de l’estat.

L’autor observa amb microscopi cada petita particularitat i ho explica tot fent-ne una perfecte radiografia sense ometre res.

Personalment trobo que he tingut el plaer de llegir un llibre d’allò més ben escrit, podent gaudir d’un vocabulari divers i exemplar, d’una forma d’explicar totalment entenedora i fàcil de comprendre ja que sempre que l’autor anomenava un personatge  rellevant en la narració  sobre el qual anava a explanar-se, et posava en situació i donava a conèixer alguna referència sobre ell i el seu passat, el més característic, algun fet que hagués protagonitzat, ja fos de caràcter polític, social, ..., de manera que això et permetia continuar avançant en la lectura sabent en tot moment qui era.

Considero que, amb molt d’encert, tracta els fets des de diversos punts de vista i això és el que fa que puguis veure i saber totes les raons del perquè d’aquell succés, els motius que tenien els que hi van participar, els que hi van donar suport de forma emmascarada, els que hi estaven en contra, i la fonamental i importantíssima posició que va presentar el Rei ja que va ser ell qui va tenir la  última paraula i amb aquesta va provocar que finalment el cop d’estat quedés tan sols en un intent fracassat de capgirar la situació del país.

M’agradaria fer una puntualització respecte les últimes pàgines del llibre on Cercas mostra la seva cara més sentimental i explica més personalment una de les raons per les quals va decidir escriure aquest llibre.

A banda de la inicialment esmentada, alhora d’escriure el llibre també buscava entendre la posició suarista que sempre havia mantingut el seu pare (i la seva mare) i que ell mai havia compartit; i no va canviar fins que va finalitzar el llibre i coincidint amb la mort del seu pare i d’Adolfo Suárez no va comprendre els seus punts de vista.

En definitiva, trobo que és un llibre totalment recomanable, molt ben treballat i d’una gran qualitat narrativa i imprescindible per aquells que vulguin saber pas per pas tot el que va tenir lloc al voltant d’aquell succés, totes les trames, els secrets, les mentides i les conspiracions.

69 dies són moltes hores, molts minuts i molts segons.

I de cop i volta se m’ ha posat la pell de gallina aquest matí a dos quarts de vuit en sentir la veu del Manel Fuentes tot donant a conèixer una de les millors notícies que possiblement he sentit mai. “Ja són tres els miners rescatats que han arribat a la superfície sans i estalvis després de dos mesos sota terra”. El dia ha començat amb un somriure i amb una inesperada onada de felicitat interior.

Que feliços ells i que feliç jo. Xile avui respira un altre aire, una nova vida, ha tornat a néixer. Un dia històric, per no oblidar mai.

Després de 69 dies atrapats a la mina San José, després d’haver seguit fil per randa cada instant, han estat moltes les persones que s’han reunit a l’improvisat campament Esperanza des del primer dia del desastre esperant un miracle que aquesta matinada ha començat a tenir lloc.

I no haguessin pogut posar-li un nom més encertat que aquest ja que des del primer segon, des del primer minut, des de la primera hora s’ha mantingut l’esperança en els cors de tothom. I ara pregunteu-los-hi a les famílies dels miners si l’esperança és l’últim que es perd, a veure que us diuen.

Surten a poc a poc,  expulsats per la Terra cap a la superfície, directes als braços de les seves dones i fills. Ha acabat el patiment, ha acabat la tortura. Tornar a veure la llum del sol, l’aigua de la pluja, tornar a sentir l’aire fresc i pur a la cara, tornar a sentir el tacte d’aquell petó i d’aquell amor reprimit durant tant de temps.

I m’he emocionat mitja hora més tard al veure les imatges pel 3/24. Se m’han humitejat els ulls. Esperava aquest moment amb candeletes. Un dia especial. Un dia emotiu. Un dia esperat i esperançat.

I és que ara aquesta gent valorarà la vida. Valorarà cada instant de la seva vida, cosa que potser no feien abans, cosa que potser molta gent no fa. Assaboreixen cada mil·lèsima de segon com si la terra demà els hagués de tornar a engolir.

I és quan passen coses com aquestes, i és quan vius situacions d’aquest caire, fins que no sents que estàs veritablement en perill no ets conscient, no et pares a pensar i no te n’adones de debò del que vals, del que ets, de qui ets, i del poc que aprecies el que t’envolta.

És quan te n’adones que potser hauries d’haver-li fet saber o repetit més vegades la paraula “t’estimo” a aquella persona, encara que ja ho sabés (o no), encara que et tatxés de “pesat”, mai saps el que vindrà demà. Mai saps el que pot passar d’aquí uns minuts.

O quan recordes que li hauries d’haver demanat perdó a aquella altra persona, que no feia falta deixar passar tant de temps. Ara no te’n penediries.

O que t’hauries d’haver sincerat, que hauries d’haver declarat a aquella persona allò que feia tant temps que guardaves dins teu i que no et deixava dormir, que no et deixava viure tot i que erets conscient que necessitaves desfogar-te. Ara et sentiries millor.

O que no estava bé guardar-li rancor a aquella altra. No calia, era insignificant.

O potser l’hauries d’haver abraçat amb sentiment en el moment en què creies i senties que ho volies i que necessitaves fer-ho, que el cor t’ho demanava, que els braços t’hi duien. Ara ja no pots.

En quedes privat. Privat dels petits plaers, somriures, mirades, secrets i silencis. Privat de les petites objeccions, dels petits i insignificants inconvenients, disconformitats i entrebancs poc importants de la vida quotidiana, que sembla mentida però els trobes a faltar.

*M

Vaga general a Barcelona marcada per la presència de grups antisistema

Estació de Sants a les 7:30h del matí.

Des de primera hora del matí, a la ciutat comtal, es podia comprovar com la vaga general estava tenint un bon seguiment en quan al sector dels transports. L’estació de Sants es va llevar amb un aspecte desèrtic i amb poca afluència de gent “en comparació amb un dia habitual” segons afirmà l’encarregat del punt d’informació de l’estació. Poques corredisses i pocs viatgers degut a què més d’un 80% dels trajectes de llarg recorregut havien estat cancel·lats i la resta de transports es trobava en serveis mínims, fet que va obligar a molta gent a buscar altres maneres de desplaçar-se per arribar a les seves destinacions.

Pel que fa als comerços a peu de carrer la vaga no va tenir tan d’èxit sinó que va ser molt més desigual. N’hi havia que romanien tancats tot seguint la convocatòria però n’hi havia d’altres que obrien les portes com un dia de cada dia, ja que els seus propietaris creien que la vaga “no duria enlloc i no solucionaria res” o que “no els hi sortia a compte tancar perquè perdrien molts diners” o simplement perquè “no hi estaven d’acord”. Així doncs, hi havia opinions per tots els gustos, de manera que la vaga no va ser del tot general en les botigues.

A les escoles d’educació primària i secundària també va tenir un seguiment molt irregular. Segons el conserge de l’escola Joan Coromines no havien assistit a classe un 50% dels alumnes i un 25% del professorat havia fet vaga. Els alumes que no tenien professor passaven els minuts al pati i la resta, els que sí que en tenien intentaven fer classe dins del normal. Contràriament, a l’escola Lloret d’educació infantil i primària, una de les professores ens va confirmar que el 100% del personal docent hi havia assistit però tan sols un 70% de l’alumnat.

   

Banc ocupat i destrosses provocades per radicals

Cap a les 12 del migdia va ser quan a Plaça Catalunya, el centre i punt de trobada, davant de l’antic Banc Espanyol de Crèdit, van començar a arribar diversos grups de radicals d’altres parts i barris de la ciutat, amb pancartes, megàfons i crits reivindicatius.

Uns 700 joves antisistema van començar a avançar cap a la Rambla, que en trobar-se-la tallada per un mur de Mossos d’Esquadra van decidir trencar cap al Carrer Pelai tot baixant persianes als comerços oberts, fent pintades i llençant containers per arreu on passaven fins arribar a Plaça Universitat on es va desencadenar la disbauxa i el descontrol amb l’incendi d’un cotxe de la Guàrdia Urbana. En aquell instant, a les 13:10, va ser quan els Mossos d’Esquadra van començar a intervenir amb contundència per tal d’espargir la gent i posar ordre.

A les 15:05 de la tarda es va iniciar el desallotjament del Banc, ocupat des del dia 25 de setembre per un grup d’okupes antisistema pertanyents majoritàriament al grup del Moviment del 25 (http://movimentdel25.org/). D’aquesta manera va seguir la batalla entre Mossos i radicals, la qual va acabar amb 40 detinguts.

Però la cosa no finalitzava aquí. 

  

Crema de contenidors a la Gran Via

A les 16:30 la batalla campal continuava pel Passeig de Gràcia amunt i per la Gran Via, on els nombrosos antisistema van seguir construint barricades amb contenidors cremats, torretes amb plantes tirades per terra, tallant el tràfic i barrant el pas a qualsevol per tal que la gent quedés concentrada en aquella zona.

Tots els conflictes van fer que la manifestació més pacífica convocada pels principals sindicats, UGT, CCOO i USOC no pogués començar fins que els Mossos no van dissoldre als radicals, eren les 18:20 de la tarda. La manifestació va poder avançar tranquil·lament fins arribar al final del Passeig de Gràcia amb Plaça Catalunya on finalment, damunt d’un escenari, Gerard Quintana va llegir un manifest breu, intens i directe en contra de la nova Reforma Laboral tot mencionant alguns dels aspectes més controvertits: l’acomiadament més fàcil i barat, la disminució de contractes temporals, la congelació de les pensions, entre molts d’altres.

  

Inici de la manifestació sindical

Finalment la jornada va acabar sense conflictes destacats, exceptuant els conflictes deguts als balls de les dades de participació ja que mentre els sindicats oferien dades del 80%, el Govern les disminuïa fins a un 20%. 

*

Jo et faria una cançó d'amor però qualsevol cosa que et digués
no seria original. Ja ho haurien dit els Beatles en el Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band.

Espurnes de coratge

Tot just és un noi,
no pas cap heroi 
ni tan sols valent, 
però com tanta gent 
lluita cada dia, 
empenyent la vida 
des d'una cadira.
Una dona gran 
vol tirar endavant; 
un món enfonsat, 
el cos esquinçat, 
sola i tan cansada, 
quant de temps encara 
ha d'estar espantada?

Del fons del cor treuen espurnes de coratge 
per fer més dolç i planer aquest viatge. 
No han triat un camí curt o llarg, 
ni que sigui tan fosc i amarg.

Ell viu al carrer, 
dorm en un caixer, 
no vol caritat, 
només dignitat; 
cerca aquell respecte 
que una nit va perdre 
en un joc infecte.
Ella seu al llit, 
el cor encongit, 
el pis és tan gran 
sense el seu amant; 
va dir que marxava, 
que l'amor s'acaba 
i no l'esperava.



*M