Harry Potter, una adolescència paral·lela



Els tres petits mags a la primera pel·lícula;
Harry Potter i la pedra filosofal.

Ahir divendres 19 de novembre, per molts joves (o potser no tan joves) va ser un dia ben especial. Un dia que molts de ben segur tenien i teníem senyalat amb vermell a l’agenda.

El gran dia, l’esperat. El de l’estrena. El final d’una generació, d’una història, d’un sentiment, …el final d’en Harry o potser el d’en Voldemort? Això només ho sabem els que hem llegit el llibre.

Els que hem viscut, hem crescut i hem après amb el nen mag, amb els seus companys, amb els seus professors, amb les seves normes. Eren nens com tu, eren joves com tu, eren adolescents com tu. Somiaves amb ells, volies ser com ells, i hi comparties gustos, secrets, patiments, sensacions, pors, plors i llàgrimes, alegries, sorpreses, misteris, màgia, somriures i aventures. Erets un altre alumne de Hogwarts. Et senties com un mag més i provaves de fer conjurs, de fer volar objectes, de ser invisible...



Molts pensaran que som una colla de frikies, com se sol dir ara, però pobrets meus, no saben el que es diuen...pobrets ignorants, no són capaços d’entendre aquesta altra família de la qual formaves i formes part...



Lord Voldemort, el cruel
enemic



I és que no es tracta tan sols d’una saga de fantasia per a criatures, no! També l’han llegida adults. Es tracta d’una vida paral·lela, d’una adolescència paral·lela que t’ha acompanyat sempre.

Primer el llibre, després la pel·lícula. Quan t’acabaves el llibre et senties buit, com si s’hagués acabat tot, com si haguessin quedat enrere uns altres dies de la teva vida. Era i és una sensació estranya. Quan llegies l’ultima pàgina del llibre i el tancaves et senties sol, entristit, com si uns amics t’haguessin abandonat durant una temporada fins la pròxima entrega. Però llavors pensaves que encara quedava veure la pel·lícula, “quina sort, no m’han deixat del tot”. I posaves a prova als actors que encarnaven els personatges que tu havies imaginat, al director que construïa les escenes, i a tota la resta que col·laboraven en la pel·lícula; i quina casualitat: sempre et convencien, sempre t’agradava com ho feien, sempre ho feien bé.




Albus Dumbledore, director de
l'escola de bruixeria Hogwarts, un dels
personatges més estimats.



I després de la pel·lícula...un altre cop el llibre, un altre cop el llibre fins que van arribar les Relíquies de la mort, el final dels finals. Feia pena, no volies llegir-te’l, no volies que s’acabés aquell món al qual pertanyies.

Recordo que tots els llibres de la saga feien i fan la mateixa olor, olor antiga, olor d’escola de bruixeria, una olor particular que per molt que passin els anys mai oblidaràs; l’obries amb els ulls tancats i pensaves: “Això és Harry Potter, ningú m’enganyarà”.

Recordo també com a casa, abans que sortís a la venda el següent llibre (que per cert, també ho senyalàvem a l’agenda), ens discutíem per veure qui se’l llegiria primer, era graciós, ens estimàvem i ens estimem la saga i els personatges. I al que li tocava la loteria i se’l llegia primer, havia de prometre un pacte de silenci absolut fins que els altres no se l’haguessin llegit.



Sírius Black, el seu esitmat padrí
que és assassinat a la cinquena
entrega.

O quan arribaves a l’escola, la primera i famosa pregunta que feies als amics: “Per quina pàgina vas? Què està passant?”. I ens fèiem xantatge. I debatíem sobre el que havia passat i el que creiem que passaria.

Recordo aquells moments amb nostàlgia però amb un somriure als llavis, m’alegra rememorar-los.

És cert que costa de creure que s’ha acabat un mite, que s’ha acabat de forma definitiva, és cert que et commou veure tota la tirada de DVDs, del primer fins l’últim; i tots els llibres recolzats a la prestatgeria, el més vell, Harry Potter i la pedra Filosofal amb les pàgines groguenques per culpa del pas del temps. I t’agrada, t’agrada mirar-los i estar del tot convençuda que en algun moment de la teva vida te’ls tornaràs a llegir tots, tot i que per suposat, no serà pas el mateix. Com passa el temps.

L'enorme Hagrid, com un segon pare,
un conseller per en Harry.





I per molta bogeria que sembli, aprecio, estimo i trobaré a faltar Harry Potter.