HEROIS: No tinguis pressa per créixer.

Per tu Berta, perquè t’hagués encantat.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta pel·lícula va ser al programa matinal dels diumenges a Catalunya Ràdio.

Dues paraules clau van ser les que em van fer saber des del primer moment que no me la podia perdre per res del món: els anys 80 i l’estiu al poble.

Ara ja l’he vist, ara ja puc fer la crítica o valoració, digues-li com vulguis, però per sobre de tot molt positiva.

Un film exemplar ambientat als anys 80, amb aquelles cançons com Forever Young, amb aquella forma de vestir, amb tot el que els caracteritza.

No he viscut els anys 80, no he tingut aquesta oportunitat, aquesta sort (o potser desgràcia) però sempre m’han cridat l’atenció d’una manera o altra. Semblen màgics i diferents, temps de reivindicar, de renéixer, d’innovar, de canviar... Uns anys encarnats per uns actors i actrius d’allò més bons, amb unes interpretacions excel·lents, tant els petits com els més grans, tant els de més experiència com els que tot just comencen, els quals se’ls hi presenta un futur esperançador. Però tot i així, personalment m’agradaria destacar la dels novells Ferran Rull i Mireia Vilapuig.

Quan parlo d’Herois, parlo d’una combinació perfecta de dos ingredients, comèdia i drama, just al seu punt de sal.

Ni massa salat ni massa insípid. No hi ha excessos. El seu director Pau Freixas i el guionista Albert Espinosa formen un perfecte tàndem i aconsegueixen trobar el punt entremig ideal.

Es tracta d’un plat excel·lent per presentar-lo a la gran pantalla, tal i com s’ha fet amb molt d’encert; un fet que agraeixo perquè feia temps que no gaudia tant anant al cinema.

He de remarcar que no vaig mirar el rellotge en cap moment: un bon indici. Així doncs, des del primer minut, la sensació d’haver-te traslladat en un altre lloc, una altra època, em va inundar, i així fins al final, que sembla que despertis de cop. I quin final! Un final que deixo que el descobriu vosaltres mateixos, això sí, no us deixarà pas indiferents.

Però no només el final té mèrit, sinó tot el desenvolupament de la pel·lícula en si. Cada acció, cada detall i cada conversa. Et transporten als teus estius, als estius del poble i dels amics, als estius de petit adolescent, de petit descobridor, als estius del primer petó, de les bicicletes, dels errors, dels secrets, de la muntanya o de la platja. De quedar-te fins tard voltant pels carrerons fent tonteries i respirant llibertat, sense preocupar-te per l’endemà, perquè l’endemà serà un altre dia, un altre deia totalment diferent. I és que indubtablement a tothom li vindrà a la ment el seu poble, el seu poble de la infància (o no infància).

Ah, i a més a més catalana.