Se'n pot dir enyor
És com una sensació de buidor que és impossible d’omplir. Impossible. És estrany, és estrany perquè no s’hi pot fer res només que recordar. Ho trobes faltar. Trobes a faltar moltes coses durant la teva vida i això fa que et sentis buit, com si et faltés alguna cosa, alguna cosa imprescindible. No en tens prou en pensar-hi a cada moment, al contrari pensar-hi a cada moment fa més mal. És tant difícil de definir... No en tens prou amb els records, perquè quan recordes també sents el que senties en aquell moment de felicitat que tan enyores. Quan escoltes una cançó que t’ho recorda no pots evitar deixar lliscar una llàgrima traïdora, no pots evitar emocionar-te en tornar a pensar i sentir el què vas sentir en aquells instants i que ara ja ha marxat, ara ja no hi és, ara ja ha passat. I tot passa tant depressa...I t’enyores. D’un concert, de les sensacions que vas tenir aquell dia, aquella nit, amb aquella gent, amb aquella música. D’una final de la Champions, aquell impacient dia, aquella cridòria, aquell sentiment, aquell simple partit, aquella gent, aquella victòria, aquell instant. D’aquells quinze dies a l’estranger per aprendre anglès, o tot menys anglès, aquelles vivències, aquelles experiències. D'aquelles vacances, d'aquella rialla sincera. D’un amor que mai va ser correspost, d’un amor perdut, d’un amor invisible, d’un amor fugaç. D’una persona. Els pensaments que et van passar pel cap en aquells moments i que tan trobes a faltar ara. El que volies fer i no vas fer i que ara si tornessis enrere de ben segur que faries (o deixaries de fer). Però no, ara és present i allò és passat. Saps que les coses només es viuen una vegada, que són irrepetibles. Saps que les has d’aprofitar al màxim, ho saps. Saps que la gent repeteix i repeteix que no s’ha de mirar enrere perquè sinó et perdràs el que ve davant, ho saps però no pots evitar trobar a faltar coses que trobes a faltar. I ara, ara ja enyoro coses que encara no han passat i precisament per això les enyoro, perquè potser no passaran mai. I contra aquesta malaltia només hi trobo un remei: els records i els somnis.
*M,
escrit la tardor 2009
És com una sensació de buidor que és impossible d’omplir. Impossible. És estrany, és estrany perquè no s’hi pot fer res només que recordar. Ho trobes faltar. Trobes a faltar moltes coses durant la teva vida i això fa que et sentis buit, com si et faltés alguna cosa, alguna cosa imprescindible. No en tens prou en pensar-hi a cada moment, al contrari pensar-hi a cada moment fa més mal. És tant difícil de definir... No en tens prou amb els records, perquè quan recordes també sents el que senties en aquell moment de felicitat que tan enyores. Quan escoltes una cançó que t’ho recorda no pots evitar deixar lliscar una llàgrima traïdora, no pots evitar emocionar-te en tornar a pensar i sentir el què vas sentir en aquells instants i que ara ja ha marxat, ara ja no hi és, ara ja ha passat. I tot passa tant depressa...I t’enyores. D’un concert, de les sensacions que vas tenir aquell dia, aquella nit, amb aquella gent, amb aquella música. D’una final de 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada