Matança del poble indígena Tagaeri

Indígenes Tagaeri (Font: Servindi

El sud de  la Provínicia de Pastaza, Equador, en un sector proper a Lorocachi, ha tornat a ser l’escenari de violència entre dues tribus de l’ètnia Huaorani. Els indígenes de Tigüino, encapçalats pel guerrer Omene Ima, van atacar i decapitar ahir a una quantitat indeterminada d’indígenes de Tagaeri. El gobernador de Pastaza, Guillermo Loza i el cap de Policía de Pastaza no van aconseguir tenir accés a la comunitat de l’ètnia Huaorani per concretar el nombre de morts però tot i així la CONAIE, Confederació de Nacionalitats Indígenes de l’Equador, estima que el nombre d’indigenes Tagaeri assassinats se situa entre 52 i 60.

Armando Boya, el president de l’ONHAE, Organización Nacional Huaorani de l’Amazònia Equatoriana, afirma que les possibles causes de la massacre són les empreses fusteres interessades en ampliar l’àrea d’intrevenció forestal a la reserva dels Tagaeri.

Per altra banda, la AMWAE, Associació de Dones Waorani de l’Amazònia Equatoriana, reafirma l’acusació feta per l’ONHAE constatant que “el succés es deu a l’impacte de les fàbriques i de l’explotació de l’home blanc en els territoris del poble Huoranai”.

El Parc Nacional de Yasuní, lloc on habita l’ètnia Huaorani, l’any 1989 va ser declarat per la UNESCO com a parc Bio-reserva i Herència Cultural a causa de la seva extraordinària i única biodiversitat, i de la presència de pobles indígenes com el Tagaeri. A més a més, el Govern nacional equatorià va declarar 700.000 hectàrees del parc com a “Zona Intangible”, declaració que implica una protecció total de la zona d’activitats perjudicials que puguin alterar-ne la riquesa natural.

Situació

Ver mapa más grande

Tercermundistes europeus

Em va resultar anormal però reconfortant la tranquil·litat que es respirava dins d’un dels vagons de la línia 4 del metro barcelonès, més coneguda potser pel seu color groc llampant i per ser una de les més freqüentades durant els mesos d’estiu. Anormal va resultar ser la paraula perfecte perquè no van passar ni 5 minuts quan un grup d’uns 7, podríem dir, adolescents d’entre 14 i 16 anys van pujar a Barceloneta alçant d’una forma molesta el to de veu sense cap tipus de mirament, discutint sobre, pel que vaig entendre, quin d’ells era el culpable de la derrota del seu equip en un partit d’algun esport de platja desconegut que acabaven de jugar.  Tothom va alçar el cap per veure quin era el motiu d’aquell xivarri sobtat i com a conseqüència tothom va haver d’alçar també el seu to de veu. Proporcionalitat, no falla.

Després d’aquesta meravellosa escena el primer que em va venir al cap va ser un país que havia estat visitant aquest mateix estiu. Àustria, un gran país. I un altre molt proper a aquest que també havia tingut l’oportunitat de visitar tan sols dos anys enrere. Alemanya, un altre gran país. Germànics tots dos, ves quina casualitat. Vaig pensar: “això allà no passa”. O si passa, de ben segur que no és un fet usual, sinó aïllat. Viatjar allà és com viatjar a un altre món, és així, no hi ha més. Sentirem enveja d’ells, sentirem vergonya nostra, sentirem el que sentirem però no negarem que és digne d’admirar.

I és que allà això no t’ho trobes, allà es veu amb  una altra filosofia, una altra manera de fer les coses, una altra forma de comportar-se, d’entendre el dia a dia. Entres en un restaurant i no se sent ni una mosca, has de parlar amb un fil de veu, i et sents culpable fins i tot de fer soroll amb les sabates, no vols molestar, no vols interrompre aquella atmosfera  pacífica on la gent utilitza un to de veu baix, no vols que es noti que vens d’un país que sempre es queda una passa enrere en aspectes essencials com aquests,  d’un país tercermundista  europeu, com diria, amb tota la raó del món, el còmic Goyo Jiménez.

I la clau? On és la clau d’aquest respecte  envers els altres, d’aquesta educació exquisida, d’aquest no parlar fort, d’aquest no posar els peus on no toca, d’aquest no llençar papers a terra? Qui té la clau? Les escoles? Les famílies?

Potser tot això tan paradisíac és una simple façana que veu el turista, ho dubto, però si és així, que ens donin l’adreça del constructor, que el trucarem amb urgència perquè ens fa molta falta una construcció com aquesta, massa, diria jo.

Gràcies, senyor Monzó

Carta de resposta a l'article de Quim Monzó publicat el dia 19 de maig a La Vanguardia: Vet aquí la "Spanish Revolution"

Benvolgut senyor Monzó, som tres estudiants de periodisme a qui, juntament amb els nostres companys de carrera, no ha semblat correcte el menyspreu i la ironia vers els qui intenten canviar les coses que vostè ha exposat en la seva columna “Vet aquí la Spanish Revolution” publicada a La Vanguardia el 19/05/2011. Per aquest motiu volem mostrar-li el nostre punt de vista sobre la qüestió, com a estudiants universitaris que hem de fer mans i mànigues per pagar-nos la carrera, amb un pla d'estudis cada cop més llastimós.

És cert, la gent que es troba concentrada a les diferents ciutats més importants del país, com vostè ha dit, “ha vist moltes pel·lícules”. Pel·lícules on apareixien polítics que els prometien un estat del benestar, que es comprometien a defensar els seus drets; pel·lícules que parlaven d'un lloc digne on poder viure, amb una sanitat digna, un ensenyament digne, una jubilació digna; en definitiva, un present i un futur dignes pels quals valia la pena col·laborar econòmicament. Li sona aquesta pel·lícula?

Per altra banda, li voldríem donar les gràcies per menystenir la gent que, davant la crisi que els trepitja cada dia, per primera vegada ha decidit alçar-se i aixecar la veu en un país adormit com el nostre. Gràcies per titllar de simples “campistes” tots els "indignats" que participen en aquesta mobilització. Li recomanem que passi per algun d’aquests punts de reivindicació per tal de poder comprovar vostè mateix amb els seus ulls la diversitat d'edats i de nivells culturals, de les persones que s'hi troben concentrades. Gràcies per fer servir la seva posició privilegiada i acomodatícia com a articulista de La Vanguardia per intentar ridiculitzar aquesta protesta amb els seus números: 150.000 persones a vostè li deuen semblar poques, a nosaltres ens sembla que més feina faran 150.000 persones (i en augment) que cap persona, protestant per allò que ens interessa a tots i del que sempre ens queixem però ningú -fins ara- no ha fet mai res.

Finalment, si de debò creu que aquesta protesta no va enlloc, no entenem per què es molesta en intentar aixafar-la. Sàpiga que la generalització no és bona, com tampoc ho és interpretar els fets sense viure’ls en primera persona, ni considerar totes les parts per tal de presentar una opinió (com ha fet vostè en aquest cas en l'article).

Judit Montenegro, Mariona Sanz i Meritxell Prados. Estudiants indignades de la UAB

Diumenges de llibres i futbol

Li agradava encendre el llum petit del seu estudi, quan es feia fosc a les tardes dels llargs hiverns de Girona. Sobretot, durant aquelles tardes depriments per naturalesa dels diumenges.

Obria el llibre amb tota la calma del món i amb un silenci gairebé absolut si no fos pel so de les cançons nadalenques que venien dels carrers i penetraven dins la casa dissimuladament i sense permís.

Col·locava el llibre a la distància justa i idea per tal de poder olorar el perfum agradable que desprenien les seves pàgines, la seva tinta, els seus secrets.

Llegia sense límit de temps, gaudint de cada paraula i captant l’emoció que l’autor volia transmetre tot recreant mentalment cadascuna de les escenes.

El mestre Puyal

Ara bé, aquest ritual quedava interromput quan jugava el Barça, l’equip que li robava i li havia robat sempre el cor.

Era llavors quan la lectura passava a un segon pla i el primer pla l’ocupava la ràdio, aquell fabulós aparell que sempre et feia companyia sense haver-li de demanar. 

Des d’una hora abans del partit, per tal de conèixer els més mínims detalls, l’encenia com per art de màgia. Li encantava escoltar aquella veu d’aquell home que l’havia acompanyat fidelment i de forma inconscient durant tota la vida. La majestuosa, imponent i respectable veu d’en Joaquim Maria Puyal. Admiració.

Escrit el 13 de desembre del 2010.

Quan les olors es transformen en records

Vaig agafar la petita tovallola amb la intenció d’eixugar-me la cara però la seva olor em va envair de cop i volta, de sobte, sense avisar. Com una punyalada a l’esquena. La seva olor, la meva tovallola feia la seva olor. Aquella olor que el caracteritzava, l’olor peculiar i agradable i relaxant que sempre l’acompanyava, l’olor del seu cos, de la seva roba, de la seva mirada, del seu rostre, de les seves paraules...

Estava superant com podia aquell mal tràngol quan de cop i volta vaig tornar a sentir la seva estimada i enyorada olor. Ell. Els seus somriures. Els seus copets a l’esquena que em feien seguir endavant. Els dinars i les sessions de cine a casa meva. Les abraçades. Els secrets. Les tonteries. El petit gran equip. Les mirades. Els regals. L’amistat. Tot eren records en aquell petit però gran instant, només podien ser records. El meu Aleix, tan sols meu, el meu gran amic Aleix que se’n havia anat feia cosa de dos mesos. Se n’havia anat per sempre, i precisament aquest “per sempre” és el que feia més mal en aquell moment.

Quieta. Em vaig quedar molt quieta, immòbil, com un ésser inanimat, quasi sense respirar. Com si m’acabessin de donar una bufetada inesperada. Però al mateix temps no podia parar d’olorar la tovallola verda perquè així era com si ell fos aquí amb mi encara que no fos veritat. No podia pensar, la meva ment havia quedat en blanc, estancada en el record, el nostre record, el seu record.

Llavors aquella pregunta que havia freqüentat tantes vegades el meu cervell des d’aquell maleït dia ara tornava a visitar-me i a repetir-se: “Per què!?, per què ell!?”

Ressonava i ressonava dins meu sense cap mena de resposta.

I de cop, sense voler-ho i sense ser-ne conscient vaig notar alguna cosa humida que lliscava i travessava la meva galta. Una llàgrima. Una llàgrima salada. Ni me’n havia adonat que els ulls se m’havien començat a humitejar i a fabricar una quantitat infinita de llàgrimes.

Esgotada per la multitud de records i emocions que m’acabaven d’envair en tant poc temps vaig deixar-me caure a terra, abatuda i plorant amb la tovallola entre els meus braços i cridant el seu nom dins meu, reclamant la seva ajuda, reclamant-lo a ell, que me’l tornessin, per mi.

Escrit, aproximadament, al juny del 2009

M*

Corresponsals

Sóc una estudiant de primer de periodisme i em sento molt orgullosa de poder ser prou conscient dels inimaginables canvis històrics que s’estan duent a terme a molts països de l’Africa amb règims dictatorials. Em sento orgullosa de l'impuls revolucionari, de la força combativa i el valor que mostra tot un poble unit sotmès a la corrupció i injustícia dels seus mandataris, i de les seves ganes de tirar endavant, tots junts, per un futur millor.

M’apassiona seguir a cada instant els fets que van succeint, sobretot, llegint cada dia les cròniques i anàlisis que en fan els enviats especials de La Vanguardia.

És per això que m’agradaria molt felicitar-los i donar-los les gràcies a tots ells per tota la feina que fan, que no és pas gens fàcil. És molt dur i suposa molt cansament, sacrifici, incertesa i voluntat, però la gran quantitat d’informació de qualitat transmesa primer des de Tunísia, després des d’Egpite i ara des de Líbia i la resta de països és certament excepcional i exemplar.

Admiro i agraeixo moltíssim l’esforç que feu i la feina de comunicar que exerciu. Realment, a molts dels meus companys de carrera i a mi ens encantaria també poder ser allà donant-ho tot i explicant el que va passant a la resta del món.

Carta que m'han publicat al diari La Vanguardia el dia 26 de febrer del 2011.

Anormalitat a la plaça Tahrir

Després de dues llargues setmanes plena, bruta i sorollosa, la plaça Tahrir ja comença a estar més calmada, despullada i neta.

Famílies senceres

M’alegra i al mateix temps em sorprèn veure que l’exercici de la neteja s’ha dut a terme majoritàriament per homes, i no per dones, com podria passar en qualsevol país àrab i tot el que comporta el fet de ser-ho, homes que dies enrere havien estat arrencant i llançant llambordes. S’hi veu alguna dona, però abunden els homes. Joves, adults i més grans. Estudiants i funcionaris. Més rics i més pobres. Sí, fent força en els moments més durs però també fent-ne en els moments de reconstrucció. M’enorgulleix.

Ara bé, a banda d’aquest fet, es fa estrany, molt, veure aquesta plaça intentant aconseguir certa tranquil·litat, ja que molts de nosaltres l’havíem conegut i vist per primera vegada tota plena fins al capdamunt de gent. Aquest era el seu estat normal. Ara té un estat... anormal.

De totes maneres, suposo que la plaça Tahrir necessitava respirar aire pur i una mica de llibertat sense tantes opressions ni desagradables i estranyes olors de qualsevol tipus.

De ben segur que ho necessitava tant com també ho necessitaven i ho necessiten encara tots els egipcis que van estar reunits i van persistir dia rere dia i nit rere nit en la lluita contínua pels seus drets.

I és que ja ho diuen ja, la victòria tan sols s’aconsegueix persistint en la lluita.

Pro-Mubaraks contra opositors al règim

Ells han aconseguit la seva pròpia victòria gràcies a la seva confiança, voluntat , força i il·lusió per aconseguir uns objectius comuns, per voler ser un poble lliure, alliberat de cadenes.

Si hagués de buscar un titular o un lema que resumís les revoltes nascudes de la indignació d’egipcis i tunisians contra uns governs i governadors nefastos, manipuladors i corruptes, podria extreure’l d’una cançó d’Obrint Pas: “No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”.

Realment, tinc enveja, tinc enveja del seu valor, de la seva capacitat de vèncer la por, de la seva unitat... en un país com el nostre no haguéssim estat capaços de revolucionar-nos de tal manera, no fos cas! Aquí com a molt el que s’aconsegueix  és un intent de vaga general que acaba sent una vaga gens general. Com a molt! No demanis pas res més. Realment trist.

També em sento molt orgullosa d’haver pogut viure dies històrics com el de la caiguda del dictador Ben Ali o com la del dictador Hossni Mubarak.

Alegria

Se m’il·luminaven i humitejaven els ulls divendres passat, ara fa una setmana, a les cinc de la tarda quan de cop i volta, sense que ningú s’esperés res, la periodista de Catalunya Informació va anunciar tota esglaiada que el president Mubarak havia dimitit.

Vaig ser molt feliç ,vaig saltar, vaig cridar, vaig emocionar-me i vaig enviar missatges de mòbil. Vaig passar els següents minuts enganxada a la ràdio i a la televisió. Volia seguir segon per segon, no perdrem ni un instant de la victòria del poble egipci. Una victòria d’uns eterns lluitadors, d’uns eterns rebels, d’una gent cansada d’estar sotmesa a un règim absurd, d’una gent farta de negacions de llibertats, d’un poble optimista, d’un poble insistent... que vivia el moment de celebracions sense pensar en el demà. Tot i això, molts d’aquells que saltaven , llançaven petards i cridaven sí que hi pensaven, poc, però hi pensaven en el demà. En el demà de la transició, que prou que ho sabien i ho saben que seria i és complicada. Molt complicada.

Així doncs, tal com han fet ells, animo a què altres països majoritàriament africans sotmesos a règims i monarquies sense sentit que només fan que empobrir el país, també es revelin. 

"Em preocupa el futur de la llengua catalana"

Benvolgut Agustí Pons,

Aquesta és la última vegada que t’escric, l’última carta que et responc i per tant, m’agradaria acabar fent esment d’un aspecte que he vist que tenim en comú. D’una preocupació compartida.

“Em preocupa el futur de la llengua catalana”, escrius tu a la novena carta, però jo, a més a més hi hagués afegit algunes paraules: “de la meva llengua, la meva estimada llengua”. No tinguis por, Agustí, de manifestar sentiments sobre aquesta qüestió, perquè si et preocupa, serà per algun motiu i també, perquè estàs en tot el teu dret.

Bé doncs, és així. És trist tot plegat, però és així. La veritat, és molt decebedor tenir el neguit d’haver-se de preocupar per l’existència de la teva pròpia llengua.

El meu pare, pessimista (o potser realista?) de mena, li he sentit repetir força vegades que “al català li queden pocs anys de vida”, sincerament, no sé a què es refereix quan diu “pocs anys” i tan és així que prefereixo no preguntar-li. Em fa por saber la resposta.

De totes maneres, personalment, a vegades aquesta refotuda afirmació també em passa pel cap encara que em costi molt acceptar-ho, sobretot, quan camino pels carrers i només sento gent parlant amb una llengua que no és la catalana.

És difícil reconèixer-ho perquè si t’ho planteges, veus que no és pas un fet impossible. Que el català, d’aquí uns anys, comenci a desaparèixer és possible que sigui una realitat. Una realitat crua, cruel i amarga però una realitat com qualsevol altra.

Suposo, Agustí, que tal com em passa a mi, t’estimes el català, i l’estimes perquè és la llengua amb la qual has declarat el teu amor a aquella persona, amb la qual has demanat perdó milions de vegades, amb la qual has defensat els teus ideals, amb la qual t’has desfogat tot escrivint, amb la qual t’has sincerat, enfadat, entristit i explicat inquietuds.

M’omple de pena pensar que potser, aquesta llengua tan nostra que m’ha permès fer tantes coses, que m’ha portat i em portarà tan lluny i que tan estimo, d’aquí un temps, potser no gaire llunyà, comenci a estar en perill d’extinció, si és que no ho està ja. Qui sap, això només depèn dels seus parlants.

I el que m’indigna més de tot és que aquells d’allà Madrid tinguin la barra de dir, entre moltes d’altres coses, que el castellà  o millor dit, l’espanyol, està perseguit a Catalunya. Apa! Només ens faltava sentir això! És realment indignant tot plegat. I és que Agustí, tot aquest tema em posa molt neguitosa, no ens deixen viure en pau i lliures com un poble, com un poble que som des de fa temps.

Fa uns mesos, vaig sentir que Lluís Llach, gran defensor de la nostra terra mitjançant les cançons, s’emprenyava tant com jo quan deia que li indignava el fet que les lletres de les seves cançons de fa quasi 30 anys encara siguin vigents a hores d’ara. I té tanta raó.

També fa pocs dies que vaig veure, per segona vegada, la pel·lícula “Companys, procés a Catalunya”. Quan es descalça i crida: “Assassineu un home honrat, per Catalunya!” just abans que les bales li travessin el cos. Aquesta última escena et fa posar la pell de gallina i et fa replantejar moltes coses i reflexionar un munt.

Penso que hem de ser forts enfront als atacs que ens arriben de terres foranes, enfront aquella gent que ens vol fer mal i que vol anul·lar una realitat ben evident, una nació.

Hem de defensar la nostra cultura, la nostra llengua, les nostres institucions i les nostres tradicions. Deixa’m que et digui que em va omplir d’alegria el fet que fa cosa de dos mesos els castellers fossin declarats patrimoni immaterial de l’humanitat per la UNESCO. I és que mica en mica anem fent camí. Sempre fent camí.

Jo cada dia utilitzo sempre el català, és més, diria que són poquíssimes les vegades que parlo en castellà, simplement perquè no en tinc cap necessitat, encara que algú em parli en castellà, jo responc en català. Tan és així, que amb nois i noies de la universitat que han vingut d’altres llocs de l’Estat espanyol, també els parlo en català, perquè així és la única manera que el puguin aprendre.

I per acabar, si no som nosaltres els qui utilitzem i defensem la nostra llengua, estimat Agustí, qui ho farà? Perquè quan ja sigui ben morta, ja no hi podrem fer res, ja no hi haurà marxa enrere.

Utilitzem-lo, per tots aquells familiars, companys i amics, per tots aquells lluitadors que la van defensar en aquells dies de temps complicats.


Atentament, 
M*

A partir d’un rumor se’n destapen injustícies

Jaume Reixach: “L’objectiu del periodisme és informar de la veritat per tal de poder transformar el món”

El director de la revista El Triangle denuncia que “els mitjans de comunicació estan controlats per empresaris i no per periodistes"

Jaume Reixach

Pepe Rodríguez, professor de l’assignatura “periodisme d’investigació” a la UAB, i Jaume Reixach, fundador, editor i director de la revista El Triangle, van deixar bocabadats amb les seves paraules uns 200 estudiants de periodisme reunits dilluns passat a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació durant una intensa xerrada sobre el periodisme d’investigació.

Des d’un bon principi, en Pepe Rodríguez, va començar llençant consells als futurs periodistes i va assenyalar que per ser un bon periodista “és necessari ser crític i lluitar pel que creus que és veritat”. Així mateix també va donar molta importància al periodisme d’investigació, ja que, segons el professor, si no fos per aquest moltes coses “no aflorarien i no serien notícia”.

Per altra banda, Jaume Reixach, durant una de les seves intervencions va advertir als alumnes que el periodisme “és una vocació que va contra la censura i que ha de servir per canviar el món on vivim” i que per tant, “els periodistes es deuen a la veritat i al país” ja que, tal i com va afirmar repetides vegades, “els mitjans de comunicació són simples empreses governades per empresaris i no per periodistes”. Referent a això, també va manifestar que “moltes de les coses que hi apareixen només són una petita part de tota la merda que hi ha organitzada a nivell polític i econòmic”.

Reixach, va assenyalar també que l’únic periodista que de debò existeix és el d’investigació, aquell que d’un rumor en desemmascara una injustícia i la denuncia.

Tanmateix, el fundador de El Triangle, basant-se en el fet que ell va deixar ben aviat la carrera i va anar a buscar els “per què” dels petits problemes socials que ningú coneix, va fer incís en què “el periodisme és sobretot carrer i experiència”. 

Com era d’esperar, quan els estudiants van poder prendre la paraula, la qüestió referent a la telebasura i el deteriorament del periodisme actual no va trigar gens en aparèixer.

“Quan en un país, la CNN+ passa a ser substituïda per Gran Hermano 24h la societat queda del tot retratada”, amb aquestes contundents paraules el professor Pepe Rodríguez va respondre fent el seu anàlisi sobre el tema.També va afegir que el fet que la telebasura tingui audiència és perquè “és el que consumeix la societat”.

Jaume Reixach, per altra banda, va tenir un record pels 54 periodistes assassinats l’any 2010, ja que són aquells que “se la juguen denunciant injustícies”, i també pels altres 400 periodistes empresonats arreu del món. Arrel d’això va manifestar que “no es poden acceptar ni admetre periodistes que només volen el poder i només es resignen a ser observadors passius i a fer cròniques”.

L’acte també va comptar amb la participació d’Antonio Baquero, reporter de successos de El Periódico, que va fer incís en el fet que “a Espanya no es fa periodisme d’investigació sinó de filtració, ja que requereix temps i paciència”.

Finalment, els alumnes van poder gaudir de la presència d’Elisenda Villena, detectiu, criminòloga i directora de seguretat treballadora de l’agència d’investigació Método 3.

Villena, va oferir les claus necessàries per a ser un bon periodista d’investigació: “ser valent, constant, disciplinat i saber fer feina de carrer”.

També va constatar que si un detectiu i un periodista d’investigació duen a terme una mateixa feina o projecte, sempre cobrarà molt més el detectiu (20000€) que no pas el periodista (500€).

 

Ella mateixa va ser l’encarregada d’entregar el premi “Sabueso sin método”, corresponent a l’assignatura del professor Pepe Rodrígues, al millor treball de periodisme d’investigació titulat “Amposta, el pacte no escrit” i basat en un rumor sobre  la corrupció en aquella zona de Catalunya, elaborat per tres estudiants, Noemí Badrenas, Susanna Cases i Elena Domingo.

RIU! La risoteràpia.

Penseu en la última vegada que veu riure amb ganes i amb què és el que us va fer riure tant. Ara que teniu aquell moment en ment cal que sapigueu que durant aquells instants veu posar en moviment més de 400 músculs de tot ell vostre cos.

Els psiquiatre William Fry, estudiós dels efectes del riure durant més de 25 anys, afirma que 3 segons de riure intens equival a 10 minuts d’exercici aeròbic. Impactant oi? Doncs sí.

La veritat és que en aquests últims anys la gent, sobretot a mida que es va fent gran, va eliminant l’hàbit de riure de les seves vides o el deixa en un segon pla, ja sigui per l’estrès, per la feina, per motius personals, per la negativitat, el pessimisme, l’avorriment de casa, la rutina diària, les presses, les preocupacions que envolten la nostra societat, la gent ja no riu ni disfruta del riure i de la felicitat com abans. És un costum  que s’ha anat perdent a mesura del pas dels anys, i que s’hauria de tornar a recuperar ja que el simple fet de riure intensament una estona cada dia és igual d’important que dormir les 8 hores diàries, dur una dieta equilibrada, fer exercici...és un complement més per mantenir una bona salut.

Per exemple, pels nens petits el riure és gairebé una forma de comunicació essencial i poden arribar a fer-ho unes 300 vegades al dia, en canvi els adults ho fan només entre 15 i 100 vegades mentre que la gent gran quasi no riu, sinó que somriuen màxim 80 vegades al dia. Aquesta dada pot arribar a ser preocupant ja que les persones que riuen poc o que tenen poc optimisme i sentit de l’humor són més propenses a contraure malalties com per exemple  el càncer.

I es que des de que érem petits ens han educat en una societat seriosa, per exemple, a taula mentre menjaves amb la família no es podia riure, sinó que s’havia d’estar seriós i callat, a l’escola tampoc, tothom havia d’estar seriós, no es podia realitzar una classe divertida i amb somriures.

És per això que ha aparegut una nova teràpia per poder combatre aquesta seriositat i falta de riure: la risoteràpia.

Treball de recerca 2010.

Nunca perdiste las esperanzas

 A las chicas nos enseñan muchas cosas desde pequeñas; si un   chico te incordia es que el gustas. Y nunca te cortes el flequillo así algún día conocerás a un hombre maravilloso y tendrás tu propio final feliz.

Cada película que vemos, cada historia que nos cuenten nos pide que creamos en ellas. El giro al final de la historia, la declaración de amor inesperada, la excepción a la regla, pero a veces estamos tan obsesionadas por encontrar nuestro final feliz que nos olvidamos de leer las señales, las que diferencian a los que nos quieren de los que no, a los que se quedarán de los que se irán. Y es posible que ése final feliz no incluya el hombre ideal, pude que seas tú. Recomponiéndote y volviendo a empezar, liberándote para algo mejor que puede haber en tu futuro, puede que el final feliz sea simplemente pasar página, o puede que el final feliz sea éste, saber que a pesar de todas las llamadas no devueltas, de todos los desengaños, las meteduras de pata, y las señales malinterpretadas, a pesar de todo el dolor y el bochorno nunca perdiste las esperanzas.

Qué les pasa a los hombres.