Tercermundistes europeus

Em va resultar anormal però reconfortant la tranquil·litat que es respirava dins d’un dels vagons de la línia 4 del metro barcelonès, més coneguda potser pel seu color groc llampant i per ser una de les més freqüentades durant els mesos d’estiu. Anormal va resultar ser la paraula perfecte perquè no van passar ni 5 minuts quan un grup d’uns 7, podríem dir, adolescents d’entre 14 i 16 anys van pujar a Barceloneta alçant d’una forma molesta el to de veu sense cap tipus de mirament, discutint sobre, pel que vaig entendre, quin d’ells era el culpable de la derrota del seu equip en un partit d’algun esport de platja desconegut que acabaven de jugar.  Tothom va alçar el cap per veure quin era el motiu d’aquell xivarri sobtat i com a conseqüència tothom va haver d’alçar també el seu to de veu. Proporcionalitat, no falla.

Després d’aquesta meravellosa escena el primer que em va venir al cap va ser un país que havia estat visitant aquest mateix estiu. Àustria, un gran país. I un altre molt proper a aquest que també havia tingut l’oportunitat de visitar tan sols dos anys enrere. Alemanya, un altre gran país. Germànics tots dos, ves quina casualitat. Vaig pensar: “això allà no passa”. O si passa, de ben segur que no és un fet usual, sinó aïllat. Viatjar allà és com viatjar a un altre món, és així, no hi ha més. Sentirem enveja d’ells, sentirem vergonya nostra, sentirem el que sentirem però no negarem que és digne d’admirar.

I és que allà això no t’ho trobes, allà es veu amb  una altra filosofia, una altra manera de fer les coses, una altra forma de comportar-se, d’entendre el dia a dia. Entres en un restaurant i no se sent ni una mosca, has de parlar amb un fil de veu, i et sents culpable fins i tot de fer soroll amb les sabates, no vols molestar, no vols interrompre aquella atmosfera  pacífica on la gent utilitza un to de veu baix, no vols que es noti que vens d’un país que sempre es queda una passa enrere en aspectes essencials com aquests,  d’un país tercermundista  europeu, com diria, amb tota la raó del món, el còmic Goyo Jiménez.

I la clau? On és la clau d’aquest respecte  envers els altres, d’aquesta educació exquisida, d’aquest no parlar fort, d’aquest no posar els peus on no toca, d’aquest no llençar papers a terra? Qui té la clau? Les escoles? Les famílies?

Potser tot això tan paradisíac és una simple façana que veu el turista, ho dubto, però si és així, que ens donin l’adreça del constructor, que el trucarem amb urgència perquè ens fa molta falta una construcció com aquesta, massa, diria jo.