Distingir bellesa d'hipocresia, Nadal.

S’ha de saber veure-ho en la brillantor dels ulls dels infants al fer cagar el tió. S’ha de veure en la il·lusió i els somriures que desprenen alhora de veure passar els Reis Mags a la cavalcada.

S’ha de veure en aquella gent que no només va a l’església el dia de la Missa del gall (o del pollet) amb el vestidet, l’abric de pells i els talonets per quedar bé i fardar, sinó en aquella persistent que hi va durant tot l’any (i de qualsevol altra manera).

S’ha de veure en aquella altra gent que s’emociona i fa el pessebre amb estima i cura.

En aquelles persones que preparen el dinar amb alegria i no com si fos una obligació, que esperen els familiars amb la porta ben oberta, “endavant, sou a casa vostra”.

S’ha de saber veure en els petits detalls, les postals convencionals (o no) amb segells, les nadales, els concerts nadalencs de les corals..., en les coses senzilles, en el fons i en el missatge que transmeten.

S’ha de saber descobrir la seva bellesa, que costa molt (ho reconec) dins aquesta societat hipòcrita, incompetent, estúpidament quotidiana i amargada, és difícil i complicat trobar-la.

Obre el cor, la ment, el somriure, els ulls i observa amb atenció el que t’envolta, classifica, analitza i extreu-ne allò de profit que realment fan d’aquests dies uns veritables dies de Nadal. Uns dies d’amor, pau i germanor que cal gaudir com mai, com si passessin només un cop a l’any.

Bon Nadal.

Carta a un amic

LAURA

No puc dir-te qui ets ni qui hauries de ser, només puc estimar-te com ets i ser el teu amic.
No puc donar-te solucions per tots els problemes de la vida, ni tinc respostes pels teus dubtes o pors, però puc escoltar-te i buscar-les amb tu.No puc canviar el teu passat ni el teu futur, però quan em necessitis, seré allà.

PAU

No puc evitar que t’entrebanquis, només puc oferir-te la meva mà perquè et subjectis i no caiguis.
Les teves alegries, els teus triomfs i els teus èxits no són meus, però disfruto sincerament quan et veig feliç.
No jutjo les decisions que prens en la vida, em limito a donar-te suport, a estimular-te i a ajudar-te si m'ho demanes.
No puc evitar els teus patiments quan alguna pensa et parteix el cor, però puc plorar amb tu i recollir els bocins per armar-los de nou.
No puc impedir que t’allunyis de mi, però sí puc demanar-te el millor i esperar que tornis.
En aquests dies he pensat en tu... en aquests dies m'he posat a recordar moments que hem viscut junts: sóc una persona feliç.
Sento pau i alegria quan us veig i quan parlem. En aquests dies he pensat en els meus amics i entre ells has aparegut tu.
No estaves a dalt, ni a baix, ni al mig.
No eres el número 1, ni l’últim.
El que sé es que destacaves per alguna qualitat que transmeties i amb la uqal des de fa temps s’ennobleix la meva vida.
I tampoc tinc la pretensió de ser el primer, el segon o el tercer en la teva llista, n'hi ha prou amb que hem vulguis com amic, perquè tu has donat valor a la meva vida.
Amb molt d'amor.


[No és meu però no deixa de ser preciós i sincer]

Podré tornar enrere

Estenc la samarreta perquè es ventili una mica. Amb molt de compte i tacte, cuidadosament. La meva samarreta preferida. Aquella samarreta tant important i que ha viscut tantes nits i de tants tipus.

Penso...no sé en què penso, i ja sé que sonarà impossible però no penso en res en concret. Ni tan sols en ell. Miro el rellotge. Són les 04:37h. Acabo d’arribar. Quina festassa. I quina companyia!

És estiu, fa pocs dies que hem donat la benvinguda a l’agost i tinc calor, fa molta calor per ser de nit, massa.

Pel cel obert sento com un home alça la veu a la seva parella, aquest mateix és insultat posteriorment per ella, i llavors se sent una trencadissa, un plat, un got, un tassa...vés a saber. Són els de sempre, els de cada nit, aquell parella, barallant-se i discutint-se. S’aguanten mútuament. Es torturen mútuament. No s’estimen. No sé per què segueixen junts, potser per costum. Els crits es difonen i s’allunyen en la foscor i el silenci de la nit.

Entro cap dins i vaig al lavabo a treure’m el poquíssim maquillatge que em queda. Sort que me n’he posat poc.

Em trec els sostenidors i els pantalons, em poso la camisola de colors que em vaig comprar fa temps al “mercadillo” amb ell. Ell que ja no hi és. Ell que s’ha esfumat. Ell que va ser un capítol de la meva vida, enfi, no m’embolicaré ara amb aquest tema. Programo l’alarma per demà. A les 9:30h. No m’agrada llevar-me tard, encara que vagi a dormir tard, sento com si perdés el dia i m’agrada veure’l néixer, és un regal.

M’estiro. Tanco els ulls i amb Sopa de Cabra a les orelles, exactament amb “Podré tornar enrere”, m’adormo...sense pensar en res.

Escrit l'estiu del 2009

M*

La vita è bella... principessa



Guido e Giosuè

Guido: Eeeh dimenticavo di dirle che...

Dora: Dica.

Guido: Che ho una voglia di fare l'amore con lei che non si può immaginare ma questo non lo dirò mai a nessuno... soprattutto a lei – mi dovrebbero torturare per farmelo dire...

Dora: Dire cosa?

Guido: Che ho voglia di fare l'amore con lei... ma non una volta sola, tante volte, ma a lei non lo dirò mai solo se diventassi scemo direi, direi che farei all'amore anche ora qui davanti casa per tutta la vita...

Dora e Giosuè

Veure video que correspon a aquesta escena de la pel·lícula




Tutta la famiglia














*Guido Orefice, sei il mio amore particolare