Podré tornar enrere

Estenc la samarreta perquè es ventili una mica. Amb molt de compte i tacte, cuidadosament. La meva samarreta preferida. Aquella samarreta tant important i que ha viscut tantes nits i de tants tipus.

Penso...no sé en què penso, i ja sé que sonarà impossible però no penso en res en concret. Ni tan sols en ell. Miro el rellotge. Són les 04:37h. Acabo d’arribar. Quina festassa. I quina companyia!

És estiu, fa pocs dies que hem donat la benvinguda a l’agost i tinc calor, fa molta calor per ser de nit, massa.

Pel cel obert sento com un home alça la veu a la seva parella, aquest mateix és insultat posteriorment per ella, i llavors se sent una trencadissa, un plat, un got, un tassa...vés a saber. Són els de sempre, els de cada nit, aquell parella, barallant-se i discutint-se. S’aguanten mútuament. Es torturen mútuament. No s’estimen. No sé per què segueixen junts, potser per costum. Els crits es difonen i s’allunyen en la foscor i el silenci de la nit.

Entro cap dins i vaig al lavabo a treure’m el poquíssim maquillatge que em queda. Sort que me n’he posat poc.

Em trec els sostenidors i els pantalons, em poso la camisola de colors que em vaig comprar fa temps al “mercadillo” amb ell. Ell que ja no hi és. Ell que s’ha esfumat. Ell que va ser un capítol de la meva vida, enfi, no m’embolicaré ara amb aquest tema. Programo l’alarma per demà. A les 9:30h. No m’agrada llevar-me tard, encara que vagi a dormir tard, sento com si perdés el dia i m’agrada veure’l néixer, és un regal.

M’estiro. Tanco els ulls i amb Sopa de Cabra a les orelles, exactament amb “Podré tornar enrere”, m’adormo...sense pensar en res.

Escrit l'estiu del 2009

M*