Li agradava encendre el llum petit del seu estudi, quan es feia fosc a les tardes dels llargs hiverns de Girona. Sobretot, durant aquelles tardes depriments per naturalesa dels diumenges.
Obria el llibre amb tota la calma del món i amb un silenci gairebé absolut si no fos pel so de les cançons nadalenques que venien dels carrers i penetraven dins la casa dissimuladament i sense permís.
Col·locava el llibre a la distància justa i idea per tal de poder olorar el perfum agradable que desprenien les seves pàgines, la seva tinta, els seus secrets.
Llegia sense límit de temps, gaudint de cada paraula i captant l’emoció que l’autor volia transmetre tot recreant mentalment cadascuna de les escenes.
 |
| El mestre Puyal |
Ara bé, aquest ritual quedava interromput quan jugava el Barça, l’equip que li robava i li havia robat sempre el cor.
Era llavors quan la lectura passava a un segon pla i el primer pla l’ocupava la ràdio, aquell fabulós aparell que sempre et feia companyia sense haver-li de demanar.
Des d’una hora abans del partit, per tal de conèixer els més mínims detalls, l’encenia com per art de màgia. Li encantava escoltar aquella veu d’aquell home que l’havia acompanyat fidelment i de forma inconscient durant tota la vida. La majestuosa, imponent i respectable veu d’en Joaquim Maria Puyal. Admiració.
Escrit el 13 de desembre del 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada