Quan les olors es transformen en records

Vaig agafar la petita tovallola amb la intenció d’eixugar-me la cara però la seva olor em va envair de cop i volta, de sobte, sense avisar. Com una punyalada a l’esquena. La seva olor, la meva tovallola feia la seva olor. Aquella olor que el caracteritzava, l’olor peculiar i agradable i relaxant que sempre l’acompanyava, l’olor del seu cos, de la seva roba, de la seva mirada, del seu rostre, de les seves paraules...

Estava superant com podia aquell mal tràngol quan de cop i volta vaig tornar a sentir la seva estimada i enyorada olor. Ell. Els seus somriures. Els seus copets a l’esquena que em feien seguir endavant. Els dinars i les sessions de cine a casa meva. Les abraçades. Els secrets. Les tonteries. El petit gran equip. Les mirades. Els regals. L’amistat. Tot eren records en aquell petit però gran instant, només podien ser records. El meu Aleix, tan sols meu, el meu gran amic Aleix que se’n havia anat feia cosa de dos mesos. Se n’havia anat per sempre, i precisament aquest “per sempre” és el que feia més mal en aquell moment.

Quieta. Em vaig quedar molt quieta, immòbil, com un ésser inanimat, quasi sense respirar. Com si m’acabessin de donar una bufetada inesperada. Però al mateix temps no podia parar d’olorar la tovallola verda perquè així era com si ell fos aquí amb mi encara que no fos veritat. No podia pensar, la meva ment havia quedat en blanc, estancada en el record, el nostre record, el seu record.

Llavors aquella pregunta que havia freqüentat tantes vegades el meu cervell des d’aquell maleït dia ara tornava a visitar-me i a repetir-se: “Per què!?, per què ell!?”

Ressonava i ressonava dins meu sense cap mena de resposta.

I de cop, sense voler-ho i sense ser-ne conscient vaig notar alguna cosa humida que lliscava i travessava la meva galta. Una llàgrima. Una llàgrima salada. Ni me’n havia adonat que els ulls se m’havien començat a humitejar i a fabricar una quantitat infinita de llàgrimes.

Esgotada per la multitud de records i emocions que m’acabaven d’envair en tant poc temps vaig deixar-me caure a terra, abatuda i plorant amb la tovallola entre els meus braços i cridant el seu nom dins meu, reclamant la seva ajuda, reclamant-lo a ell, que me’l tornessin, per mi.

Escrit, aproximadament, al juny del 2009

M*