Anormalitat a la plaça Tahrir

Després de dues llargues setmanes plena, bruta i sorollosa, la plaça Tahrir ja comença a estar més calmada, despullada i neta.

Famílies senceres

M’alegra i al mateix temps em sorprèn veure que l’exercici de la neteja s’ha dut a terme majoritàriament per homes, i no per dones, com podria passar en qualsevol país àrab i tot el que comporta el fet de ser-ho, homes que dies enrere havien estat arrencant i llançant llambordes. S’hi veu alguna dona, però abunden els homes. Joves, adults i més grans. Estudiants i funcionaris. Més rics i més pobres. Sí, fent força en els moments més durs però també fent-ne en els moments de reconstrucció. M’enorgulleix.

Ara bé, a banda d’aquest fet, es fa estrany, molt, veure aquesta plaça intentant aconseguir certa tranquil·litat, ja que molts de nosaltres l’havíem conegut i vist per primera vegada tota plena fins al capdamunt de gent. Aquest era el seu estat normal. Ara té un estat... anormal.

De totes maneres, suposo que la plaça Tahrir necessitava respirar aire pur i una mica de llibertat sense tantes opressions ni desagradables i estranyes olors de qualsevol tipus.

De ben segur que ho necessitava tant com també ho necessitaven i ho necessiten encara tots els egipcis que van estar reunits i van persistir dia rere dia i nit rere nit en la lluita contínua pels seus drets.

I és que ja ho diuen ja, la victòria tan sols s’aconsegueix persistint en la lluita.

Pro-Mubaraks contra opositors al règim

Ells han aconseguit la seva pròpia victòria gràcies a la seva confiança, voluntat , força i il·lusió per aconseguir uns objectius comuns, per voler ser un poble lliure, alliberat de cadenes.

Si hagués de buscar un titular o un lema que resumís les revoltes nascudes de la indignació d’egipcis i tunisians contra uns governs i governadors nefastos, manipuladors i corruptes, podria extreure’l d’una cançó d’Obrint Pas: “No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”.

Realment, tinc enveja, tinc enveja del seu valor, de la seva capacitat de vèncer la por, de la seva unitat... en un país com el nostre no haguéssim estat capaços de revolucionar-nos de tal manera, no fos cas! Aquí com a molt el que s’aconsegueix  és un intent de vaga general que acaba sent una vaga gens general. Com a molt! No demanis pas res més. Realment trist.

També em sento molt orgullosa d’haver pogut viure dies històrics com el de la caiguda del dictador Ben Ali o com la del dictador Hossni Mubarak.

Alegria

Se m’il·luminaven i humitejaven els ulls divendres passat, ara fa una setmana, a les cinc de la tarda quan de cop i volta, sense que ningú s’esperés res, la periodista de Catalunya Informació va anunciar tota esglaiada que el president Mubarak havia dimitit.

Vaig ser molt feliç ,vaig saltar, vaig cridar, vaig emocionar-me i vaig enviar missatges de mòbil. Vaig passar els següents minuts enganxada a la ràdio i a la televisió. Volia seguir segon per segon, no perdrem ni un instant de la victòria del poble egipci. Una victòria d’uns eterns lluitadors, d’uns eterns rebels, d’una gent cansada d’estar sotmesa a un règim absurd, d’una gent farta de negacions de llibertats, d’un poble optimista, d’un poble insistent... que vivia el moment de celebracions sense pensar en el demà. Tot i això, molts d’aquells que saltaven , llançaven petards i cridaven sí que hi pensaven, poc, però hi pensaven en el demà. En el demà de la transició, que prou que ho sabien i ho saben que seria i és complicada. Molt complicada.

Així doncs, tal com han fet ells, animo a què altres països majoritàriament africans sotmesos a règims i monarquies sense sentit que només fan que empobrir el país, també es revelin.