69 dies són moltes hores, molts minuts i molts segons.

I de cop i volta se m’ ha posat la pell de gallina aquest matí a dos quarts de vuit en sentir la veu del Manel Fuentes tot donant a conèixer una de les millors notícies que possiblement he sentit mai. “Ja són tres els miners rescatats que han arribat a la superfície sans i estalvis després de dos mesos sota terra”. El dia ha començat amb un somriure i amb una inesperada onada de felicitat interior.

Que feliços ells i que feliç jo. Xile avui respira un altre aire, una nova vida, ha tornat a néixer. Un dia històric, per no oblidar mai.

Després de 69 dies atrapats a la mina San José, després d’haver seguit fil per randa cada instant, han estat moltes les persones que s’han reunit a l’improvisat campament Esperanza des del primer dia del desastre esperant un miracle que aquesta matinada ha començat a tenir lloc.

I no haguessin pogut posar-li un nom més encertat que aquest ja que des del primer segon, des del primer minut, des de la primera hora s’ha mantingut l’esperança en els cors de tothom. I ara pregunteu-los-hi a les famílies dels miners si l’esperança és l’últim que es perd, a veure que us diuen.

Surten a poc a poc,  expulsats per la Terra cap a la superfície, directes als braços de les seves dones i fills. Ha acabat el patiment, ha acabat la tortura. Tornar a veure la llum del sol, l’aigua de la pluja, tornar a sentir l’aire fresc i pur a la cara, tornar a sentir el tacte d’aquell petó i d’aquell amor reprimit durant tant de temps.

I m’he emocionat mitja hora més tard al veure les imatges pel 3/24. Se m’han humitejat els ulls. Esperava aquest moment amb candeletes. Un dia especial. Un dia emotiu. Un dia esperat i esperançat.

I és que ara aquesta gent valorarà la vida. Valorarà cada instant de la seva vida, cosa que potser no feien abans, cosa que potser molta gent no fa. Assaboreixen cada mil·lèsima de segon com si la terra demà els hagués de tornar a engolir.

I és quan passen coses com aquestes, i és quan vius situacions d’aquest caire, fins que no sents que estàs veritablement en perill no ets conscient, no et pares a pensar i no te n’adones de debò del que vals, del que ets, de qui ets, i del poc que aprecies el que t’envolta.

És quan te n’adones que potser hauries d’haver-li fet saber o repetit més vegades la paraula “t’estimo” a aquella persona, encara que ja ho sabés (o no), encara que et tatxés de “pesat”, mai saps el que vindrà demà. Mai saps el que pot passar d’aquí uns minuts.

O quan recordes que li hauries d’haver demanat perdó a aquella altra persona, que no feia falta deixar passar tant de temps. Ara no te’n penediries.

O que t’hauries d’haver sincerat, que hauries d’haver declarat a aquella persona allò que feia tant temps que guardaves dins teu i que no et deixava dormir, que no et deixava viure tot i que erets conscient que necessitaves desfogar-te. Ara et sentiries millor.

O que no estava bé guardar-li rancor a aquella altra. No calia, era insignificant.

O potser l’hauries d’haver abraçat amb sentiment en el moment en què creies i senties que ho volies i que necessitaves fer-ho, que el cor t’ho demanava, que els braços t’hi duien. Ara ja no pots.

En quedes privat. Privat dels petits plaers, somriures, mirades, secrets i silencis. Privat de les petites objeccions, dels petits i insignificants inconvenients, disconformitats i entrebancs poc importants de la vida quotidiana, que sembla mentida però els trobes a faltar.

*M