Barça indescriptible, t'estimo

Esplèndid.

Primer gol, Xavi.

És molt difícil escollir adjectius després de l’espectacle que el millor equip del món, i sense cap mena de dubte, ens va oferir ahir a la nit.

Emocionant.

La pilota anava amunt i avall entre els peus dels jugadors del Barça, tornant bojos als prepotents del Madrid, fent rondos sense parar, mantenint l’expectació i l’estil a cada segon.

El dia següent del partit, amb la corresponent ressaca de gols i bon joc, cal dir que una servidora se sent orgullosíssima del seu equip, d’en Pep, de ser culé i de ser catalana.

I és que els gols anaven arribant, un darrere l’altre, amb el 2-0 molts de nosaltres ja vam augurar una nit per la posteritat, però qui s’esperava un històric 5-0?!

Encara no m’ho crec, encara no ho he paït, encara se’m posa la pell de gallina, encara em cauen llàgrimes, encara m’emociono i no me’n avergonyeixo pas.

Sóc totalment conscient que estic vivint una època d’esplendor barcelonista, una època d’un Barça inèdit que està escrivint una història inimaginable. Moments inoblidables d’un Barça mai visto, com diuen els italians; d’un Barça, aquest sí, de somni.

Pedro, Pedrito, Pedro, celebrant l'encaix del segon gol

Un Barça d’”orgasme permanent”, com narrava ahir el gran mestre Puyal.

Un Barça que ha convertit el dia 29 de novembre del 2010 en un dia per recordar. Per recordar la lliçó de professionalitat, en tots els sentits, a un Reial Madrid humiliat, defraudat, rendit, perdut, ignorant i impotent. Una lliçó de respecte, de fer les coses ben fetes i de saber estar davant les innecessàries provocacions de personatges indesitjables.

Per fi, un cop més, l’equip de la meva terra, de la meva estimada Catalunya, ha demostrat als de Madrid que som més que un club, que no ens malgastem els diners comprant jugadors i entrenadors, sinó que els forgem des de dintre, des de la casa, som molt més que això. Som un sentiment, una passió, uns colors, una bandera, un cant, una gent, una germanor, una família...som tantes coses que vosaltres no sou...i que mai sereu.

La maneta de Piqué, 5 golets

Del Barça s’hi neix, la nostra sang és blaugrana i el nostre cor català. Per tots aquells que tan si perd, com si empata, com si guanya, com si decau, sempre tindrem serem amb ell.

Mai em cansaré de repetir-ho: Barça t’estimo massa, gràcies per fer-me tan i tan feliç, moltíssimes gràcies, us mereixeu això i més.

ARA, el diari català del futur

Toni Soler: “Volem que el diari Ara sigui original, independent, rigorós, de qualitat i que arribi a tothom”

El nou diari es proposa el repte d’explicar el món des de Catalunya

A les 20:00h d’aquest vespre s’ha dut a terme la presentació del novell diari Ara a l’Auditori del Casal Pere Quart de Sabadell. L’acte ha comptat amb la presència de Toni Soler i Toni Padilla, cap de la secció d’esports.

El nou projecte que duu entre mans en Carles Capdevila, director del diari, juntament amb periodistes de més renom com Antoni Basas, Toni Soler, Xavier Bosch i Albert Om, sortirà a la llum el pròxim diumenge 28 de novembre coincidint amb el dia de les eleccions i amb la vigília del gran clàssic.

Durant la compareixença d’aquest vespre, els periodistes partícips d’aquest rotatiu han incidit en el fet que “la gent viu en una insatisfacció general i tenen ganes d’ambició” i per aquests motius “demanen un nou mitjà escrit que lideri la premsa en català”, “un diari que no estigui al servei dels lobbies”.

Durant la seva intervenció, Toni Padilla, ha remarcat que un dels principals objectius és arribar al màxim públic possible, tan als més joves com als més grans. És per això que el nou diari està vinculat a les noves tecnologies i compta amb servei a Ipad, missatgeria de notícies al mòbil, una pàgina web i connexió a les xarxes socials.

El director d’esports ha remarcat també que és el primer diari que sorgeix durant el segle XXI i que com a tal, tindrà molta qualitat fotogràfica i d’informació, i serà diferent ja que “trencarà amb les seccions de tota la vida”.

Estarà estructurat per ordre alfabètic: la a correspondrà a ara, com el títol del diari, i la b a bàsic, aquestes dues seccions seran les més importants amb les quals el lector estarà informat de tot allò més important. 

Amb la c hi haurà les cròniques i la d els debats. La lletra e correspondrà a esports i la t a “tu”, aquest espai tractarà temes dirigits al lector de forma més directa.

El diari inclou articulistes de renom com Ferran Requejo, Salvador Cardús i Jaume Cabré, entre molts d’altres. Tanmateix, aquest  ha signat un conveni amb el The New York Times i comptarà amb la col·laboració d’articulistes com Umberto Eco i Mihail Gorvatxov.

Harry Potter, una adolescència paral·lela



Els tres petits mags a la primera pel·lícula;
Harry Potter i la pedra filosofal.

Ahir divendres 19 de novembre, per molts joves (o potser no tan joves) va ser un dia ben especial. Un dia que molts de ben segur tenien i teníem senyalat amb vermell a l’agenda.

El gran dia, l’esperat. El de l’estrena. El final d’una generació, d’una història, d’un sentiment, …el final d’en Harry o potser el d’en Voldemort? Això només ho sabem els que hem llegit el llibre.

Els que hem viscut, hem crescut i hem après amb el nen mag, amb els seus companys, amb els seus professors, amb les seves normes. Eren nens com tu, eren joves com tu, eren adolescents com tu. Somiaves amb ells, volies ser com ells, i hi comparties gustos, secrets, patiments, sensacions, pors, plors i llàgrimes, alegries, sorpreses, misteris, màgia, somriures i aventures. Erets un altre alumne de Hogwarts. Et senties com un mag més i provaves de fer conjurs, de fer volar objectes, de ser invisible...



Molts pensaran que som una colla de frikies, com se sol dir ara, però pobrets meus, no saben el que es diuen...pobrets ignorants, no són capaços d’entendre aquesta altra família de la qual formaves i formes part...



Lord Voldemort, el cruel
enemic



I és que no es tracta tan sols d’una saga de fantasia per a criatures, no! També l’han llegida adults. Es tracta d’una vida paral·lela, d’una adolescència paral·lela que t’ha acompanyat sempre.

Primer el llibre, després la pel·lícula. Quan t’acabaves el llibre et senties buit, com si s’hagués acabat tot, com si haguessin quedat enrere uns altres dies de la teva vida. Era i és una sensació estranya. Quan llegies l’ultima pàgina del llibre i el tancaves et senties sol, entristit, com si uns amics t’haguessin abandonat durant una temporada fins la pròxima entrega. Però llavors pensaves que encara quedava veure la pel·lícula, “quina sort, no m’han deixat del tot”. I posaves a prova als actors que encarnaven els personatges que tu havies imaginat, al director que construïa les escenes, i a tota la resta que col·laboraven en la pel·lícula; i quina casualitat: sempre et convencien, sempre t’agradava com ho feien, sempre ho feien bé.




Albus Dumbledore, director de
l'escola de bruixeria Hogwarts, un dels
personatges més estimats.



I després de la pel·lícula...un altre cop el llibre, un altre cop el llibre fins que van arribar les Relíquies de la mort, el final dels finals. Feia pena, no volies llegir-te’l, no volies que s’acabés aquell món al qual pertanyies.

Recordo que tots els llibres de la saga feien i fan la mateixa olor, olor antiga, olor d’escola de bruixeria, una olor particular que per molt que passin els anys mai oblidaràs; l’obries amb els ulls tancats i pensaves: “Això és Harry Potter, ningú m’enganyarà”.

Recordo també com a casa, abans que sortís a la venda el següent llibre (que per cert, també ho senyalàvem a l’agenda), ens discutíem per veure qui se’l llegiria primer, era graciós, ens estimàvem i ens estimem la saga i els personatges. I al que li tocava la loteria i se’l llegia primer, havia de prometre un pacte de silenci absolut fins que els altres no se l’haguessin llegit.



Sírius Black, el seu esitmat padrí
que és assassinat a la cinquena
entrega.

O quan arribaves a l’escola, la primera i famosa pregunta que feies als amics: “Per quina pàgina vas? Què està passant?”. I ens fèiem xantatge. I debatíem sobre el que havia passat i el que creiem que passaria.

Recordo aquells moments amb nostàlgia però amb un somriure als llavis, m’alegra rememorar-los.

És cert que costa de creure que s’ha acabat un mite, que s’ha acabat de forma definitiva, és cert que et commou veure tota la tirada de DVDs, del primer fins l’últim; i tots els llibres recolzats a la prestatgeria, el més vell, Harry Potter i la pedra Filosofal amb les pàgines groguenques per culpa del pas del temps. I t’agrada, t’agrada mirar-los i estar del tot convençuda que en algun moment de la teva vida te’ls tornaràs a llegir tots, tot i que per suposat, no serà pas el mateix. Com passa el temps.

L'enorme Hagrid, com un segon pare,
un conseller per en Harry.





I per molta bogeria que sembli, aprecio, estimo i trobaré a faltar Harry Potter.

 

Es un Viaje al Desierto de Javier Nart

 “Sólo en África se puede encontrar esa   sorprendente conducta que motiva a quien no te conoce, a quien no te verá más y a quien ningún provecho sacará de ello, a recorrer bajo la lluvia una larga distancia para aportarte lo que entiende puedes necesitar.

Es esa África que penetra en tus entrañas y no puedes abandonar nunca.
El África que amas. Íntimamente unida a esa otra África que maldices.”

Viaje al desierto es podria classificar com un exemple de llibre periodístic de viatges on Javier Nart, a través de la seva veu i experiència, despulla l’Àfrica tot explicant una de less seves múltiples visites a aquest continent, aquesta però, va des de Kano fins a El Cairo. L’autor fa una descripció detallada de la seva gent, la seva forma de fer, les tradicions i la cultura, les ciutats, l’ambient, els comerços, les condicions higièniques, els perills, les condicions climàtiques, les pors, els misteris, tot el que no ens expliquen les guies de viatge i tot el que amaguen aquestes terres que per molts de nosaltres són grans desconegudes.

Per Javier Nart, l’Àfrica és com la seva segona casa a la qual sempre hi serà ben acollit i la qual estima i defensa com a tal; és per això que no omet res i denuncia tot allò que li sembla injust i inadequat, sobretot les condicions de vida en les quals han de viure els seus habitants.

Utilitzant un vocabulari àgil i interessant, i puntualitzant de tant en tant en temes de la història (guerres, successos, conquistes, matances, epidèmies...)

d’aquest continent per tal de contextualitzar, és clar i evident que, com es mostra en el fragment inicial extret del capítol 15, es tracta d’un llibre escrit amb molt d’amor, molt respecte i molta sensibilitat; un llibre que, personalment, el recomano a totes aquelles persones que sempre han sentit curiositat envers Àfrica i tot el que comporta quan es parla d’aquesta.

Per aquelles persones que saben que algun dia hi acabaran viatjant o que saben que d’alguna manera o altra hi estan predestinats. O encara que no hi sentis cap connexió, simplement per descobrir el territori i a partir d’aquí descobrir també allò que t’hi uneix. Aquella gent que sempre té ganes d’ajudar, que sempre s’ofereix voluntària en temes socials.

És un llibre per gaudir-lo, per deixar-te endur, per submergir-t’hi i viatjar a través de les paraules, les històries sorprenents i conèixer món.

HEROIS: No tinguis pressa per créixer.

Per tu Berta, perquè t’hagués encantat.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta pel·lícula va ser al programa matinal dels diumenges a Catalunya Ràdio.

Dues paraules clau van ser les que em van fer saber des del primer moment que no me la podia perdre per res del món: els anys 80 i l’estiu al poble.

Ara ja l’he vist, ara ja puc fer la crítica o valoració, digues-li com vulguis, però per sobre de tot molt positiva.

Un film exemplar ambientat als anys 80, amb aquelles cançons com Forever Young, amb aquella forma de vestir, amb tot el que els caracteritza.

No he viscut els anys 80, no he tingut aquesta oportunitat, aquesta sort (o potser desgràcia) però sempre m’han cridat l’atenció d’una manera o altra. Semblen màgics i diferents, temps de reivindicar, de renéixer, d’innovar, de canviar... Uns anys encarnats per uns actors i actrius d’allò més bons, amb unes interpretacions excel·lents, tant els petits com els més grans, tant els de més experiència com els que tot just comencen, els quals se’ls hi presenta un futur esperançador. Però tot i així, personalment m’agradaria destacar la dels novells Ferran Rull i Mireia Vilapuig.

Quan parlo d’Herois, parlo d’una combinació perfecta de dos ingredients, comèdia i drama, just al seu punt de sal.

Ni massa salat ni massa insípid. No hi ha excessos. El seu director Pau Freixas i el guionista Albert Espinosa formen un perfecte tàndem i aconsegueixen trobar el punt entremig ideal.

Es tracta d’un plat excel·lent per presentar-lo a la gran pantalla, tal i com s’ha fet amb molt d’encert; un fet que agraeixo perquè feia temps que no gaudia tant anant al cinema.

He de remarcar que no vaig mirar el rellotge en cap moment: un bon indici. Així doncs, des del primer minut, la sensació d’haver-te traslladat en un altre lloc, una altra època, em va inundar, i així fins al final, que sembla que despertis de cop. I quin final! Un final que deixo que el descobriu vosaltres mateixos, això sí, no us deixarà pas indiferents.

Però no només el final té mèrit, sinó tot el desenvolupament de la pel·lícula en si. Cada acció, cada detall i cada conversa. Et transporten als teus estius, als estius del poble i dels amics, als estius de petit adolescent, de petit descobridor, als estius del primer petó, de les bicicletes, dels errors, dels secrets, de la muntanya o de la platja. De quedar-te fins tard voltant pels carrerons fent tonteries i respirant llibertat, sense preocupar-te per l’endemà, perquè l’endemà serà un altre dia, un altre deia totalment diferent. I és que indubtablement a tothom li vindrà a la ment el seu poble, el seu poble de la infància (o no infància).

Ah, i a més a més catalana.

Se'n pot dir enyor

És com una sensació de buidor que és impossible d’omplir. Impossible. És estrany, és estrany perquè no s’hi pot fer res només que recordar. Ho trobes faltar. Trobes a faltar moltes coses durant la teva vida i això fa que et sentis buit, com si et faltés alguna cosa, alguna cosa imprescindible. No en tens prou en pensar-hi a cada moment, al contrari pensar-hi a cada moment fa més mal. És tant difícil de definir... No en tens prou amb els records, perquè quan recordes també sents el que senties en aquell moment de felicitat que tan enyores. Quan escoltes una cançó que t’ho recorda no pots evitar deixar lliscar una llàgrima traïdora, no pots evitar emocionar-te en tornar a pensar i sentir el què vas sentir en aquells instants i que ara ja ha marxat, ara ja no hi és, ara ja ha passat. I tot passa tant depressa...I t’enyores. D’un concert, de les sensacions que vas tenir aquell dia, aquella nit, amb aquella gent, amb aquella música. D’una final de la Champions, aquell impacient dia, aquella cridòria, aquell sentiment, aquell simple partit, aquella gent, aquella victòria, aquell instant. D’aquells quinze dies a l’estranger per aprendre anglès, o tot menys anglès, aquelles vivències, aquelles experiències. D'aquelles vacances, d'aquella rialla sincera. D’un amor que mai va ser correspost, d’un amor perdut, d’un amor invisible, d’un amor fugaç. D’una persona. Els pensaments que et van passar pel cap en aquells moments i que tan trobes a faltar ara. El que volies fer i no vas fer i que ara si tornessis enrere de ben segur que faries (o deixaries de fer). Però no, ara és present i allò és passat. Saps que les coses només es viuen una vegada, que són irrepetibles. Saps que les has d’aprofitar al màxim, ho saps. Saps que la gent repeteix i repeteix que no s’ha de mirar enrere perquè sinó et perdràs el que ve davant, ho saps però no pots evitar trobar a faltar coses que trobes a faltar. I ara, ara ja enyoro coses que encara no han passat i precisament per això les enyoro, perquè potser no passaran mai. I contra aquesta malaltia només hi trobo un remei: els records i els somnis.


*M,
escrit la tardor 2009