"Em preocupa el futur de la llengua catalana"

Benvolgut Agustí Pons,

Aquesta és la última vegada que t’escric, l’última carta que et responc i per tant, m’agradaria acabar fent esment d’un aspecte que he vist que tenim en comú. D’una preocupació compartida.

“Em preocupa el futur de la llengua catalana”, escrius tu a la novena carta, però jo, a més a més hi hagués afegit algunes paraules: “de la meva llengua, la meva estimada llengua”. No tinguis por, Agustí, de manifestar sentiments sobre aquesta qüestió, perquè si et preocupa, serà per algun motiu i també, perquè estàs en tot el teu dret.

Bé doncs, és així. És trist tot plegat, però és així. La veritat, és molt decebedor tenir el neguit d’haver-se de preocupar per l’existència de la teva pròpia llengua.

El meu pare, pessimista (o potser realista?) de mena, li he sentit repetir força vegades que “al català li queden pocs anys de vida”, sincerament, no sé a què es refereix quan diu “pocs anys” i tan és així que prefereixo no preguntar-li. Em fa por saber la resposta.

De totes maneres, personalment, a vegades aquesta refotuda afirmació també em passa pel cap encara que em costi molt acceptar-ho, sobretot, quan camino pels carrers i només sento gent parlant amb una llengua que no és la catalana.

És difícil reconèixer-ho perquè si t’ho planteges, veus que no és pas un fet impossible. Que el català, d’aquí uns anys, comenci a desaparèixer és possible que sigui una realitat. Una realitat crua, cruel i amarga però una realitat com qualsevol altra.

Suposo, Agustí, que tal com em passa a mi, t’estimes el català, i l’estimes perquè és la llengua amb la qual has declarat el teu amor a aquella persona, amb la qual has demanat perdó milions de vegades, amb la qual has defensat els teus ideals, amb la qual t’has desfogat tot escrivint, amb la qual t’has sincerat, enfadat, entristit i explicat inquietuds.

M’omple de pena pensar que potser, aquesta llengua tan nostra que m’ha permès fer tantes coses, que m’ha portat i em portarà tan lluny i que tan estimo, d’aquí un temps, potser no gaire llunyà, comenci a estar en perill d’extinció, si és que no ho està ja. Qui sap, això només depèn dels seus parlants.

I el que m’indigna més de tot és que aquells d’allà Madrid tinguin la barra de dir, entre moltes d’altres coses, que el castellà  o millor dit, l’espanyol, està perseguit a Catalunya. Apa! Només ens faltava sentir això! És realment indignant tot plegat. I és que Agustí, tot aquest tema em posa molt neguitosa, no ens deixen viure en pau i lliures com un poble, com un poble que som des de fa temps.

Fa uns mesos, vaig sentir que Lluís Llach, gran defensor de la nostra terra mitjançant les cançons, s’emprenyava tant com jo quan deia que li indignava el fet que les lletres de les seves cançons de fa quasi 30 anys encara siguin vigents a hores d’ara. I té tanta raó.

També fa pocs dies que vaig veure, per segona vegada, la pel·lícula “Companys, procés a Catalunya”. Quan es descalça i crida: “Assassineu un home honrat, per Catalunya!” just abans que les bales li travessin el cos. Aquesta última escena et fa posar la pell de gallina i et fa replantejar moltes coses i reflexionar un munt.

Penso que hem de ser forts enfront als atacs que ens arriben de terres foranes, enfront aquella gent que ens vol fer mal i que vol anul·lar una realitat ben evident, una nació.

Hem de defensar la nostra cultura, la nostra llengua, les nostres institucions i les nostres tradicions. Deixa’m que et digui que em va omplir d’alegria el fet que fa cosa de dos mesos els castellers fossin declarats patrimoni immaterial de l’humanitat per la UNESCO. I és que mica en mica anem fent camí. Sempre fent camí.

Jo cada dia utilitzo sempre el català, és més, diria que són poquíssimes les vegades que parlo en castellà, simplement perquè no en tinc cap necessitat, encara que algú em parli en castellà, jo responc en català. Tan és així, que amb nois i noies de la universitat que han vingut d’altres llocs de l’Estat espanyol, també els parlo en català, perquè així és la única manera que el puguin aprendre.

I per acabar, si no som nosaltres els qui utilitzem i defensem la nostra llengua, estimat Agustí, qui ho farà? Perquè quan ja sigui ben morta, ja no hi podrem fer res, ja no hi haurà marxa enrere.

Utilitzem-lo, per tots aquells familiars, companys i amics, per tots aquells lluitadors que la van defensar en aquells dies de temps complicats.


Atentament, 
M*