"Em preocupa el futur de la llengua catalana"

Benvolgut Agustí Pons,

Aquesta és la última vegada que t’escric, l’última carta que et responc i per tant, m’agradaria acabar fent esment d’un aspecte que he vist que tenim en comú. D’una preocupació compartida.

“Em preocupa el futur de la llengua catalana”, escrius tu a la novena carta, però jo, a més a més hi hagués afegit algunes paraules: “de la meva llengua, la meva estimada llengua”. No tinguis por, Agustí, de manifestar sentiments sobre aquesta qüestió, perquè si et preocupa, serà per algun motiu i també, perquè estàs en tot el teu dret.

Bé doncs, és així. És trist tot plegat, però és així. La veritat, és molt decebedor tenir el neguit d’haver-se de preocupar per l’existència de la teva pròpia llengua.

El meu pare, pessimista (o potser realista?) de mena, li he sentit repetir força vegades que “al català li queden pocs anys de vida”, sincerament, no sé a què es refereix quan diu “pocs anys” i tan és així que prefereixo no preguntar-li. Em fa por saber la resposta.

De totes maneres, personalment, a vegades aquesta refotuda afirmació també em passa pel cap encara que em costi molt acceptar-ho, sobretot, quan camino pels carrers i només sento gent parlant amb una llengua que no és la catalana.

És difícil reconèixer-ho perquè si t’ho planteges, veus que no és pas un fet impossible. Que el català, d’aquí uns anys, comenci a desaparèixer és possible que sigui una realitat. Una realitat crua, cruel i amarga però una realitat com qualsevol altra.

Suposo, Agustí, que tal com em passa a mi, t’estimes el català, i l’estimes perquè és la llengua amb la qual has declarat el teu amor a aquella persona, amb la qual has demanat perdó milions de vegades, amb la qual has defensat els teus ideals, amb la qual t’has desfogat tot escrivint, amb la qual t’has sincerat, enfadat, entristit i explicat inquietuds.

M’omple de pena pensar que potser, aquesta llengua tan nostra que m’ha permès fer tantes coses, que m’ha portat i em portarà tan lluny i que tan estimo, d’aquí un temps, potser no gaire llunyà, comenci a estar en perill d’extinció, si és que no ho està ja. Qui sap, això només depèn dels seus parlants.

I el que m’indigna més de tot és que aquells d’allà Madrid tinguin la barra de dir, entre moltes d’altres coses, que el castellà  o millor dit, l’espanyol, està perseguit a Catalunya. Apa! Només ens faltava sentir això! És realment indignant tot plegat. I és que Agustí, tot aquest tema em posa molt neguitosa, no ens deixen viure en pau i lliures com un poble, com un poble que som des de fa temps.

Fa uns mesos, vaig sentir que Lluís Llach, gran defensor de la nostra terra mitjançant les cançons, s’emprenyava tant com jo quan deia que li indignava el fet que les lletres de les seves cançons de fa quasi 30 anys encara siguin vigents a hores d’ara. I té tanta raó.

També fa pocs dies que vaig veure, per segona vegada, la pel·lícula “Companys, procés a Catalunya”. Quan es descalça i crida: “Assassineu un home honrat, per Catalunya!” just abans que les bales li travessin el cos. Aquesta última escena et fa posar la pell de gallina i et fa replantejar moltes coses i reflexionar un munt.

Penso que hem de ser forts enfront als atacs que ens arriben de terres foranes, enfront aquella gent que ens vol fer mal i que vol anul·lar una realitat ben evident, una nació.

Hem de defensar la nostra cultura, la nostra llengua, les nostres institucions i les nostres tradicions. Deixa’m que et digui que em va omplir d’alegria el fet que fa cosa de dos mesos els castellers fossin declarats patrimoni immaterial de l’humanitat per la UNESCO. I és que mica en mica anem fent camí. Sempre fent camí.

Jo cada dia utilitzo sempre el català, és més, diria que són poquíssimes les vegades que parlo en castellà, simplement perquè no en tinc cap necessitat, encara que algú em parli en castellà, jo responc en català. Tan és així, que amb nois i noies de la universitat que han vingut d’altres llocs de l’Estat espanyol, també els parlo en català, perquè així és la única manera que el puguin aprendre.

I per acabar, si no som nosaltres els qui utilitzem i defensem la nostra llengua, estimat Agustí, qui ho farà? Perquè quan ja sigui ben morta, ja no hi podrem fer res, ja no hi haurà marxa enrere.

Utilitzem-lo, per tots aquells familiars, companys i amics, per tots aquells lluitadors que la van defensar en aquells dies de temps complicats.


Atentament, 
M*

A partir d’un rumor se’n destapen injustícies

Jaume Reixach: “L’objectiu del periodisme és informar de la veritat per tal de poder transformar el món”

El director de la revista El Triangle denuncia que “els mitjans de comunicació estan controlats per empresaris i no per periodistes"

Jaume Reixach

Pepe Rodríguez, professor de l’assignatura “periodisme d’investigació” a la UAB, i Jaume Reixach, fundador, editor i director de la revista El Triangle, van deixar bocabadats amb les seves paraules uns 200 estudiants de periodisme reunits dilluns passat a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació durant una intensa xerrada sobre el periodisme d’investigació.

Des d’un bon principi, en Pepe Rodríguez, va començar llençant consells als futurs periodistes i va assenyalar que per ser un bon periodista “és necessari ser crític i lluitar pel que creus que és veritat”. Així mateix també va donar molta importància al periodisme d’investigació, ja que, segons el professor, si no fos per aquest moltes coses “no aflorarien i no serien notícia”.

Per altra banda, Jaume Reixach, durant una de les seves intervencions va advertir als alumnes que el periodisme “és una vocació que va contra la censura i que ha de servir per canviar el món on vivim” i que per tant, “els periodistes es deuen a la veritat i al país” ja que, tal i com va afirmar repetides vegades, “els mitjans de comunicació són simples empreses governades per empresaris i no per periodistes”. Referent a això, també va manifestar que “moltes de les coses que hi apareixen només són una petita part de tota la merda que hi ha organitzada a nivell polític i econòmic”.

Reixach, va assenyalar també que l’únic periodista que de debò existeix és el d’investigació, aquell que d’un rumor en desemmascara una injustícia i la denuncia.

Tanmateix, el fundador de El Triangle, basant-se en el fet que ell va deixar ben aviat la carrera i va anar a buscar els “per què” dels petits problemes socials que ningú coneix, va fer incís en què “el periodisme és sobretot carrer i experiència”. 

Com era d’esperar, quan els estudiants van poder prendre la paraula, la qüestió referent a la telebasura i el deteriorament del periodisme actual no va trigar gens en aparèixer.

“Quan en un país, la CNN+ passa a ser substituïda per Gran Hermano 24h la societat queda del tot retratada”, amb aquestes contundents paraules el professor Pepe Rodríguez va respondre fent el seu anàlisi sobre el tema.També va afegir que el fet que la telebasura tingui audiència és perquè “és el que consumeix la societat”.

Jaume Reixach, per altra banda, va tenir un record pels 54 periodistes assassinats l’any 2010, ja que són aquells que “se la juguen denunciant injustícies”, i també pels altres 400 periodistes empresonats arreu del món. Arrel d’això va manifestar que “no es poden acceptar ni admetre periodistes que només volen el poder i només es resignen a ser observadors passius i a fer cròniques”.

L’acte també va comptar amb la participació d’Antonio Baquero, reporter de successos de El Periódico, que va fer incís en el fet que “a Espanya no es fa periodisme d’investigació sinó de filtració, ja que requereix temps i paciència”.

Finalment, els alumnes van poder gaudir de la presència d’Elisenda Villena, detectiu, criminòloga i directora de seguretat treballadora de l’agència d’investigació Método 3.

Villena, va oferir les claus necessàries per a ser un bon periodista d’investigació: “ser valent, constant, disciplinat i saber fer feina de carrer”.

També va constatar que si un detectiu i un periodista d’investigació duen a terme una mateixa feina o projecte, sempre cobrarà molt més el detectiu (20000€) que no pas el periodista (500€).

 

Ella mateixa va ser l’encarregada d’entregar el premi “Sabueso sin método”, corresponent a l’assignatura del professor Pepe Rodrígues, al millor treball de periodisme d’investigació titulat “Amposta, el pacte no escrit” i basat en un rumor sobre  la corrupció en aquella zona de Catalunya, elaborat per tres estudiants, Noemí Badrenas, Susanna Cases i Elena Domingo.

RIU! La risoteràpia.

Penseu en la última vegada que veu riure amb ganes i amb què és el que us va fer riure tant. Ara que teniu aquell moment en ment cal que sapigueu que durant aquells instants veu posar en moviment més de 400 músculs de tot ell vostre cos.

Els psiquiatre William Fry, estudiós dels efectes del riure durant més de 25 anys, afirma que 3 segons de riure intens equival a 10 minuts d’exercici aeròbic. Impactant oi? Doncs sí.

La veritat és que en aquests últims anys la gent, sobretot a mida que es va fent gran, va eliminant l’hàbit de riure de les seves vides o el deixa en un segon pla, ja sigui per l’estrès, per la feina, per motius personals, per la negativitat, el pessimisme, l’avorriment de casa, la rutina diària, les presses, les preocupacions que envolten la nostra societat, la gent ja no riu ni disfruta del riure i de la felicitat com abans. És un costum  que s’ha anat perdent a mesura del pas dels anys, i que s’hauria de tornar a recuperar ja que el simple fet de riure intensament una estona cada dia és igual d’important que dormir les 8 hores diàries, dur una dieta equilibrada, fer exercici...és un complement més per mantenir una bona salut.

Per exemple, pels nens petits el riure és gairebé una forma de comunicació essencial i poden arribar a fer-ho unes 300 vegades al dia, en canvi els adults ho fan només entre 15 i 100 vegades mentre que la gent gran quasi no riu, sinó que somriuen màxim 80 vegades al dia. Aquesta dada pot arribar a ser preocupant ja que les persones que riuen poc o que tenen poc optimisme i sentit de l’humor són més propenses a contraure malalties com per exemple  el càncer.

I es que des de que érem petits ens han educat en una societat seriosa, per exemple, a taula mentre menjaves amb la família no es podia riure, sinó que s’havia d’estar seriós i callat, a l’escola tampoc, tothom havia d’estar seriós, no es podia realitzar una classe divertida i amb somriures.

És per això que ha aparegut una nova teràpia per poder combatre aquesta seriositat i falta de riure: la risoteràpia.

Treball de recerca 2010.

Nunca perdiste las esperanzas

 A las chicas nos enseñan muchas cosas desde pequeñas; si un   chico te incordia es que el gustas. Y nunca te cortes el flequillo así algún día conocerás a un hombre maravilloso y tendrás tu propio final feliz.

Cada película que vemos, cada historia que nos cuenten nos pide que creamos en ellas. El giro al final de la historia, la declaración de amor inesperada, la excepción a la regla, pero a veces estamos tan obsesionadas por encontrar nuestro final feliz que nos olvidamos de leer las señales, las que diferencian a los que nos quieren de los que no, a los que se quedarán de los que se irán. Y es posible que ése final feliz no incluya el hombre ideal, pude que seas tú. Recomponiéndote y volviendo a empezar, liberándote para algo mejor que puede haber en tu futuro, puede que el final feliz sea simplemente pasar página, o puede que el final feliz sea éste, saber que a pesar de todas las llamadas no devueltas, de todos los desengaños, las meteduras de pata, y las señales malinterpretadas, a pesar de todo el dolor y el bochorno nunca perdiste las esperanzas.

Qué les pasa a los hombres.