Sense rumb

Sense rumb. Viatgen amunt i avall. Semblen perdudes, esverades, histèriques, no saben on van. Sense direcció. Xoquen entre elles i s’uneixen. Són portades per l’aire i impulsades pel vent. Cada una d’elles amb destinacions diferents, una sobre un arbre, l’altre sobre un fanal, l’altre sobre un semàfor, l’altre sobre un gorro, l’altre sobre la vorera i la de més enllà cap a qui sap on. I quan arriben al seu destinat lloc d’establiment es fonen i “puf!”, desapareixen com si res, com si mai haguessin existit o bé van creant una catifa blanca que sembla de cotó fluix. Pocs minuts de vida tenen aquests flocs de neu que tanta il·lusió fa veure’ls caure en llocs tant atípics. Els nens criden plens de joia, demanen als seus professors de sortir al pati per poder jugar amb la neu que tot blanc ho va deixant. Alegria gratuïta i gratificant per la majoria de persones que es resguarden a casa amb una tassa de xocolata entre les mans, amb l’escalfor que proporciona una bona manta i amb la ràdio de fons que va informant de forma contínua sobre les diferents quantitats de neu que va caient arreu del país així com també dels problemes que aquesta ocasiona.

Veuen caure amb un somriure les volves que volten desorientades cap a tots sentits.

I mentre tota aquesta emoció espontània recórrer els carrers amunt i avall sense orientació i envolta de màgia totes les escoles són poques les persones que pensen en aquells que odien els dies com aquests. En aquells que els odien perquè no tenen cap tassa calenta entre mans, ni cap manta, ni cap ràdio que els hi faci companyia, ni tant sols cap paraigua. Són pocs els que pensen tristament en aquella gent que no té lloc on refugiar-se i escalfar-se en dies com aquests i que per tant no té motiu per disfrutar-los ja que com a molt s’amaguen amargament sota d’un porxo amb les mans glaçades i el nas ben vermell, tremolant, morts de fred veient com pares amb els seus fills passen davant d’ells corrent, feliços i agafant boles de neu, sabent que després podran arribar a casa, dutxar-se amb aigua calenta i prendre un vol de caldo.

Són aquestes les persones que també habitualment roden i volten amunt i avall pels carrers tal i com fa la neu, sense cap direcció. Per ells cada dia és una incògnita, el seu futur és una incògnita, amb prou feines saben d’on venen i cap on van.

Una noia mig barallant-se amb el seu paraigües passa per davant d’un d’aquests rodamóns, se’l mira de reüll i segueix caminant.

Al cap d’unes passes, torna enrere i li dóna el paraigües que poc segons abans havia estat un motiu d’empipament absurd.

“Un moment”, li diu ella. No sap si l’ha entès però li és igual. Marxa corrents carrer avall.

Al cap d’uns minuts reapareix amb una manta de color gris, un got de plàstic ple de llet calenta, i uns guants i un gorro que li ha robat al seu pare, tot per una bona causa. Li somriu.

Ell, bocabadat i atònit ho accepta tot. No s’ho acaba de creure. Feia temps que havia corroborat de forma rotunda l’egoisme que inundava la societat però aquella noia trencava la regla. Li torna el somriure, encara amb els ulls ben oberts.

S’ajup per tapar-lo amb la manta. “Que injusta que pot arribar a ser la vida..., em sap molt de greu”, diu la noia en veu baixa quasi de forma inaudible.  

Es torna a alçar, el saluda i comença a caminar en direcció contrària en la que havia arribat amb el convenciment i la satisfacció d’haver fet una bona obra.

*M.

Escrit el 08/03/2010